La sentència del TJUE ha col·locat el cas català en l’agenda política formal de la UE. Per primera vegada una Institució de la UE s’ha pronunciat clarament a favor dels drets polítics de l’independentisme i en contra de la forma com l’Estat espanyol ha intentat, en els dos últims anys, eliminar-los. I d’altres sentències vindran que reafirmaran, sense matisos, que en l’espai de la Unió Europea, no hi ha lloc ni per a intents de subvertir la funció que pertoca al poder judicial en una democràcia ni per a interpretacions esbiaixades dels drets i llibertats fonamentals que ens atorguen els Tractats fundacionals de la Unió Europea. Pot tardar més o menys, però podem estar segurs que en els pròxims mesos quedarà clar que la persecució política als líders independentistes ha estat un intent infame i sense escrúpols de l’Estat espanyol d’actuar al marge dels principis bàsics de la Unió Europea.
Les estratègies polítiques haurien, doncs, de ser construïdes i desplegades en base d’aquesta certesa i utilitzant tot el potencial que ofereix l’espai de llibertat de la Unió Europea per a acabar de forçar l’Estat espanyol a assumir la necessitat de fer front – amb lleialtat i rectitud – a la pretensió d’una part important de la societat catalana d’esdevenir un Estat independent.
La Unió Europea ja és casa nostra. Hem de tenir clar que l’espai polític i jurídic de la Unió Europea ens atorga un conjunt de drets que són indispensables per reforçar l’estratègia política que portarà Espanya a la veritable taula de negociació sota la protecció de la Unió. En aquest sentit, s’ha d’aprofitar qualsevol plataforma, dret, espai de llibertat, mecanisme, institució o organisme que ens proporciona el sistema polític i legal de la Unió Europea per anar desplegant les institucions i les polítiques de la República catalana.
El Consell de la República hauria de ser, a curt termini, el centre neuràlgic d’aquesta estratègia. Hem d’assumir que en l’àmbit de l’exercici de drets fonamentals i polítics així com de moltíssims altres drets que en deriven, no hi ha fronteres i que, en última instància, el TJUE és el garant que, si aquest conjunt de drets s’exerceixen correctament, gaudiran de protecció total contra qualsevol intent de limitar-los o de pervertir-los.
Els que hem estudiat i seguit atentament el procés d’integració europea sabem que aquest ha assolit nivells de penetració en els ordenaments jurídics dels Estats membres dels quals els europeus encara no són del tot conscients. És cert que els Estats i les seves estructures s’han encarregat de promoure un relat que posa l’accent en tot allò que encara queda per fer en detriment de tot allò que ja hem assolit com a comunitat. I també és cert que, en temes cabdals, la Unió està lluny de ser el que calia que fos i aquesta és la realitat que els seus responsables polítics, al cap i a la fi, volen que sigui la nostra percepció.
Però els catalans no hem de tenir aquesta visió de la Unió Europea. I hem d’enfortir les opcions i estratègies polítiques que compten plenament amb l’espai de llibertat que ultrapassa les fronteres administratives dels Estats. Per donar una imatge clara del que estic dient: el President Puigdemont no viu a l’exili. Ni els Consellers legítims Comín, Ponsatí, Puig o Serret. Viuen a la Unió Europea i som nosaltres els que vivim en un espai anòmal i rebel. I serem nosaltres, si exercim sense complexos la nostra condició de ciutadans de la Unió Europea, que aconseguirem que Espanya acabi per assumir plenament les conseqüències d’haver adherit, el 1986, a la Unió Europea. Europa és casa nostra i, efectivament, Perpinyà és un lloc tan bo com podria ser Tarragona, Helsinki, Sofia o Brussel·les, per dir-ho. I exercir-ho.
