Feia mesos que el republicanisme no agafava aire per, aquest cop, rebufar amb un lleuger sentiment de tranquil·litat. La persecució judicial contra polítics i ciutadans de la societat civil, que en més d’una ocasió ha encongit el cor dels republicans que veuen en la República catalana la via per fer realitat un país que respongui a les necessitats dels seus ciutadans, ha agafat una nova lectura aquestes últimes setmanes.
Som més a prop del primer aniversari dels fets d’octubre que no pas de la declaració política d’independència, i la tònica i evolució dels fets dibuixen un futur on la repressió serà severa -sobretot amb els republicans pendents de judici-, però també on el carrer és més conscient que la República no es demana, es guanya. Ho vàrem apuntar el 23 de gener, en la primera conferència de premsa del president legítim a l’exili: El republicanisme està guanyant i no n’és conscient. Malgrat les disputes partidistes, la victòria judicial de Puigdemont és un punt i a part d’aquesta història. La prevaricació del Suprem i la debilitat política de Pedro Sánchez, visible en les últimes votacions al Congreso, són una realitat. Com també el canvi de mentalitat de les bases.
A diferència de fa un any, quan el republicanisme es preparava per als mesos més intensos de la història del país d’aquest segle XXI, avui l’independentisme sap de primera mà quines són les eines i les armes de l’Estat per frenar i derrotar la República. Tot i la repressió i l’autoritarisme, si hi ha quelcom que ha demostrat el gruix social que acompanya la causa durant aquests mesos és que no té por. Ni té por a les males arts, ni a guanyar.
Catalunya és un país que sempre va acompanyat de la derrota. La història n’és testimoni. És un país petit, però de cor immens, perseverant i lleial. Com si no hauria mantingut viva la seva llengua i cultura tot i les reiteraves prohibicions que des del Decret de Nova Planta varen intentar escapçar la identitat d’aquest poble?
Com un equip de futbol, el republicanisme no guanyarà si no es creu que és capaç de fer-ho. Tenir mentalitat guanyadora és imprescindible per construir un país que planta cara a la bota de la repressió. Davant hi ha un adversari fort, però no invencible. Preguntem-nos si estem preparats per guanyar, si la resposta és ‘Sí’ és que som més a prop de ser un Estat que no pas una autonomia que negocia les molles d’un nou Estatut.
