Darrerament, diverses veus de l’independentisme han insistit en la idea que la República no es pot fer amb la cara tapada. I jo hi estaria d’acord si, al davant, hi tinguéssim un Estat normal, un Estat democràtic. Però no és així: ens enfrontem a un Estat que carrega presos polítics i exiliats a l’esquena, que persegueix judicialment qualsevol mena de dissidència. Aleshores, què esperen que fem? Evidentment, sóc (i sempre seré) contrària a qualsevol mena de violència; però em sembla del tot contradictori animar la ciutadania a fer al carrer allò que no es fa a les institucions i criminalitzar-la per voler defensar-se d’un Estat autoritari.
Sabem que, de cara al 21-D, la caverna mediàtica espanyolista buscarà la fotografia dels encaputxats per il·lustrar un relat de violència que ells mateixos han inventat. I si no la troba s’inventarà una altra cosa. I, aleshores què? Hem d’anar a remolc de Grisos i Ana Rosas? A quin preu hem d’evitar aquestes imatges? Si el que volem és canviar les coses, hem de poder actuar amb llibertat, sense por a la repressió que sabem segur que seguirà les nostres reivindicacions. I, per tant, anar encaputxats no vol dir ser violents; sinó conscients de la realitat que volem canviar.
Ens volen porucs, atemorits per les conseqüències de protestar, perquè tenen el poder i les eines (i ho saben) per reprimir-nos. Però potser una caputxa pot convertir-se en la nostra per resistir. Insisteixo en el meu rebuig a la violència, però no criminalitzo aquell que fa el que pot per esquivar les pressions de l’Estat en el camí a una República més justa per a tots. Perquè la revolució dels somriures l’ha matat Espanya, perquè la violència no és tallar carreteres o encerclar la Llotja de Mar, perquè d’això (de violència) el que més en sap és l’Estat espanyol. I no ens hem de sentir culpables per voler combatre-la.
