Una Catalunya independent, pel que fa a la crisi de la Covid-19, hauria fet les coses diferents de com les ha fet Espanya: tant en el temps, com en el què i en les formes.
Una Catalunya independent les hauria fet com Grècia, com Portugal o com Andorra? No ho sabem, però diferents d’Espanya segur que sí. N’hi ha mostres evidents a les hemeroteques.
Espanya ocupa el darrer lloc en els rànquings internacionals sobre com s’ha afrontat l’actual crisi sanitària, on sempre és la referència a no imitar. Hauria estat i seguiria sent difícil, doncs, fer-ho pitjor. I fer-ho millor tindria com a conseqüència, clarament, tenir menys morts. Per tant, el fet que els catalans siguem encara espanyols, sens dubte, ha tingut per a Catalunya un cost en vides humanes.
I per tant, quan en Joan Canadell diu que “Espanya és atur i mort” no ens hauria de sobtar. Sap greu, molt. Però sobretot, sap greu perquè és cert. I perquè en som responsables els ciutadans que vam votar a qui vam votar. I també, perquè no vam exigir als qui vam votar que executessin el que van prometre que farien.
Al problema de les balances fiscals, del nul respecte a la identitat cultural i nacional, se’ns hi afegeix ara que ens hi està anant la salut i, en molts casos, la vida i l’estela de la depressió econòmica que seguirà.
I malgrat tot, encara que resulti increïble, és creixent el sentiment i orgull de pertinença de la majoria d’espanyols a aquesta Espanya que és la referència mundial de com no s’han de fer les coses. L’orgull de veure uns militars liderant la crisi sanitària i patrullant els carrers, així com de sentir l’himne als dipòsits de cadàvers, els compensa la mort dels parents i la pobresa moral i econòmica que els envolta i envoltarà en el futur.
Em queda un permanent mix d’incredulitat i d’enveja. Ser espanyol certament, és ser diferent. Spain is different.
