Fa gairebé trenta anys que vaig tenir un accident de trànsit, que de poc no em deixa paraplègica o tetraplègica. Al llarg de tots aquests anys, i encara ara, sovint m’ha calgut fer dies de llit, o com a mínim del recolliment domiciliari, especialment després de les successives operacions motivades, amb més o menys grau, pel traumatisme original, i en cap ni una de les situacions de tancament domiciliari que he passat, mai no m’he trobat amb aquest sentiment d’angoixa actual de no poder sortir al carrer. Ara és a l’inrevés, la malaltia em ve de l’exterior i és ella qui em confina a casa. Ara la pressió és de fora a dins i potser per això em dóna aquesta sensació, perquè no tinc cap símptoma del coronavirus i, per tant, em trobo bé i amb ganes de fer coses. Això, sumat que els metges diuen que el fet que em trobi bé no vol dir que no la tingui o que la pugui propagar, m’angoixa especialment.
És una sensació com d’estar en una presó quan saps que ets innocent i podria entendre durant uns minuts com deu ser ser un pres polític. Però crec que, per sobre de tot, em sento en una presó en veure que, en lloc de protegir-me, el GOBIERNO ESPAÑOL, ve representat per l’exèrcit, la GC i la PN i no pas per especialistes epidemiològics o ni tan sols per tècnics sanitaris sinó, repeteixo, per la plana major d’exèrcit, la GC i la PN.
I això no només no em tranquil·litza sinó que més aviat em posa en alerta ideològica. Tot de sobte he entès que el meu confinament, fins llavors voluntari, s’estava aprofitant per a altres coses, ben diferents de la pandèmia del coronavirus (que potser també) però sobretot per aplicar una nova sobredosi de CATALANOFÒBIA PANDÈMICA i lamento tenir la sensació que aquest GOBIERNO avantposa la segona pandèmia a la primera. Avui hem vist com PIOLINS, sense cap mena de protecció sanitària, han multat un ciutadà de Manresa per respondre en català mentre anava en solitari a comprar a la farmàcia. Ha resultat casualment ser polític de juntsxmanresa.
No ens enganyem: la III Guerra mundial és bacteriològica. Algú ha premut el botó vermell i algú ha decidit que com que el sistema feia fallida calia prémer-lo, provocant aquesta crisi que aprofitaran per al que calgui. No és curiós que cada vegada que creus que el món va millor tornen les set plagues d’Egipte? Que mentre pensàvem que anàvem cap a un món més humanista, resulta que cada cop som més esclaus?
Al final ja no sé si he fet bé en confinar-me abans que ho diguessin les autoritats. Per què ho he fet? Vol dir que sóc prudent, o que tinc por? Les preguntes sempre sorgeixen quan no saps de què va o no n’entens les causes i, en canvi, potser les has llegit en alguna novel·la o ho has vist en alguna pel·lícula. És com tenir un déjà vu.
Per cert, parlant de novel·les, qui pensi que ara que estem confinats és un bon moment per escriure un llibre i que serà un Best Seller, que ho deixo córrer. Després d’aquest confinament obligat, de potser de dos mesos o més, cap ésser humà NO estarà preparat per llegir durant més de deu minuts al dia, per dues raons.
La primera, pel desig únic de supervivència, de menjar-se la vida i respirar aire fresc i perquè ha constatat que ho hauria pogut perdre tot si hagués mort i voldrà gaudir del meravellós planeta Terra sense haver de pensar en res més.
I la segona perquè fins i tot s’estarà venent els llibres dels avantpassats si és que tenien algun valor, per poder portar un plat a taula, perquè la pandèmia o la fam dels rics l’ha deixat sense feina, sense recursos, en definitiva, sense futur.
Així que aprofiteu a escriure ara simplement per desfogar-vos perquè la paraula durant un llarg temps no tindrà recorregut. Fins llavors, Visca Catalunya lliure!
