No deixa de sorprendre’m la fermesa amb la qual s’equipara el fet d’anar encaputxat amb el de ser violent. És una tònica habitual, anar encaputxat és sinònim de sospita quan, en aquest darrer any, ha quedat prou clar que és una mesura d’autodefensa per no ser identificat i reprimit judicialment.
Els dos exemples més flagrants són els dels membres del CDR, la Tamara i l’Adrià. La primera, en llibertat amb mesures cautelars després de ser acusada d’organització terrorista, rebel·lió i sedició amb proves que constaten la indefensió i arbitrarietat del procés: una màscara de Jordi Cuixart, un xiulet groc i un mapa de la ubicació de la comissaria de Travessera Gràcia. El segon, exiliat a Brussel·les després que la Guardia Civil entrés a casa seva el passat 10 d’abril acusat de terrorisme, rebel·lió i sedició per accions amb els Comitès de Defensa de la República.
Fora bo que tots els actors que ho condemnen enèrgicament des dels micròfons i les institucions aparquessin el mantra d’estigmatitzar els encaputxats, perquè aquests que es manifesten són conscients que avui, defensar la causa republicana -ja sigui en l’àmbit polític com en el social- és acceptar una espasa de Dàmocles que en qualsevol moment et pot conduir a l’exili i la repressió judicial. Rere un encaputxat hi ha un pare, mare, fill, filla, germà, germana que no vol que aquelles càmeres d’identificació facial que carreguen els agents policials provoquin una nit de por a casa.
Que el millor, la cosa ideal, seria que tots anessin amb la cara descoberta i no hi hagués conseqüències? Clar. Que aquest escenari avui és irreal? Sí. Potser en algunes esferes encara hi ha un discurs naïf sobre el context en el qual ens trobem, i el políticament correcte sempre causa més furor. Però la repressió és un fet, com també el cansament i la ràbia al carrer en contemplar com gent de pau és a la presó i a l’exili. Anar encaputxat és una acció d’autodefensa. Anar encaputxat no és sinònim de violència.
