Els bons sentiments i la raó sovint tenen una semblança cromàtica, o almenys a mi m’ho sembla. Per això el color esperança és verd, i un dia radiant està format pel color blau del cel i el groc d’un sol espatarrant.
Aquestes regles bàsiques solen fer-se servir al 90% de les nostres vides per qualsevol classe de màrqueting perquè els hem lligat als nostres sentiments, però també pot ser al contrari, una manipulació per tapar la brutícia i els mals endreços.
Si ens fixem bé, cada dècada marcarà una generació i sol ser l’oposada a l’anterior. Als anys vint, les dones, sempre indicadors més visibles de les revolucions van trencar amb la cotilla i es van apuntar a la feminitat dels pèls “tall-garçon” i posant el swing i el Charleston com a ball de vida i de llibertat amb colors fluorescents i plomes. Els anys trenta amb el crac del 29, la II Guerra Mundial i el cop d’Estat del 36 en el nostre cas (ja n’hi ha prou de dir-li guerra civil) es van allargar les faldilles i els cabells es van feminitzar. Als quaranta, amb el franquisme, tot era gris i en blanc i negre, en canvi als EUA de camí als cinquanta ja tot eren cintures estretes amb colors vius en to pastel. La guerra freda era al ben mig del conflicte i les adorables fèmines americanes eren domesticades amb “pastilles de la felicitat”, que les mantenia sempre actives, guapes i al servei del mascle per quan arribes a casa, tenir preparades les sabatilles i oferir-li una copa al guerrer, completament sotmeses al sistema fins que la generació següent va explotar.
El joc del color i les dones han servit durant molts anys per vendre qualsevol producte al servei de governs però també les revolucions han tingut nom de dona, i s’ha fet com més desvalgudes han estat o més empoderades també.
Ho van ser les sufragistes, ho són totes les dones torturades i violades tant pels vencedors i com pels vençuts, com les dones de Minsk, que no s’ho han pensat ni un segon i s’han plantat davant dels vehicles de guerra. Fins i tot, hem pogut veure a l’activista i ara també pensionista Nina Baguinskaya que desafia al president de Bielorússia, Alexandre Lukaixenko cada dia, com ja va fer durant la perestroika, lluitant per la independència de Rússia, i que utilitza la meitat de la pensió per pagar les multes que imposa la policia, només per manifestar-se.
Ni amb colors bonics ni amb llaços ni amb obres de teatre, ni sortides al balcó pel #11S a les 17:14 h aconseguirem la revolució que farem efectiva si o si, per més que ens posin taules sense potes o que ens vulguin posar davant dels nassos.
Els colors tenen també el missatge de donar la sensació de benestar, però és ben cert que els colors que pinta la Colau als carrers de BCN són només per okupar les vies dedicades als automòbils, perquè visualment oblidem que algun cop hi van transitar per ells.
El verd també és un color que està potenciant moltíssim l’alcaldessa de BCN que creix entre les pedres, les escales, els patis i jardins, sense control, i que l’únic que fa es amagar-nos el seu color natural, el gris, on la barreja constant de tots els colors, es redueix al no-res.
Una altra cosa és el blanc i negre, aquest ens fa dubtar menys perquè ja ens diu que res tindrà color i res serà possible.
Jo vaig a buscar color, al meu color natural, el que surt de dins, que no ofega ni menysprea, que quan es barreja perquè l’hi ve de gust sumar; però no permetré més invasió de color que decolora el meu. Això si, seré solidària, tinc la intenció de pintar molt i de molts colors.
Per últim, no perdeu de vista que els colors i la seva barreja són una part de la manipulació, l’altre, són les matemàtiques, que sumant el gris del tripartit d’esquerres i el blanc i negre de l’unionisme, sorgeix inexplicablement el vermell, el color roig d’Iceta.
