Som dins del Titànic i em faig la pregunta de si voleu ser els músics que s’enfonsen amb el transatlàntic, amenitzant la classe alta que també s’enfonsa, o voleu ser la jove i valenta protagonista, que vol decidir sobre la seva vida i defensar l’amor i la veritat, però que es veu esclava d’un presumptuós manipulador?
No, no! No us penseu ara que tinc el dia ensucrat dins d’una novel·la romàntica de donzelles. Res d’això! Trieu el protagonista que vulgueu home, dona, LGTBI o el que sigui, que el gènere o l’orientació tant se me’n dóna. El que buscava de dir és que Espanya és una ruïna física, moral, social, a més econòmicament en fallida, enfilada dalt d’un transatlàntic immens i absurd, i hem de buscar la manera de sobreviure amb un lleuger veler, de maquinària inútil i de pes superflu, carregat d’andròmines que només obstaculitzen el camí. És un veler ràpid que, tot i ser fràgil, amb la força del vent i dels nostres braços, el podem fer arribar a port, a Ítaca.
Tot això, les pel·lícules i les metàfores, venen perquè no puc entendre com els polítics es repleguen, ens recomanen plegar veles i en donen lliçons per a què siguem valents mentre que ells treballen a sou dels repressors i a nosaltres ens donen d’hòsties per defensar els drets de tots.
Cada dia tenim més decepcions i, tot i que hi ha un líder que segueix amb la idea que hem d’anar junts i va repetint que això no va d’hegemonies ni d’ideologies, el cert és que estem vivint el divide et impera a tot el territori independentista, on els fulls de ruta van des de sortir amb la falç i entonar la via fora! al franquisme catalanista, que sempre hi és i està a punt per lligar-nos ben curts sota la brama de què “només nosaltres, la raça pura, o res a fer”, passant per les “associacions” dedicades ara a cantar, només amb els nous setze jutges, a l’espera de nous vents o arribant fins a la Rubalcaba de Vic, que ja va traient la poteta per dir-hi la seva, que no és altra cosa que el vot dels indians, el peix al cove, i allò de “anem fent, mentre nosaltres ens anem posicionant”.
Que ningú comptabilitzi els vots a la Marta Pascal com a vots del SÍ, perquè s’estarà fent trampes al solitari. Semblantment, que ningú tampoc no compti com a SI, els vots dels comuns i altres partits republicans ibèrics perquè també s´estaran enganyant. Lamentablement, tenim poca cosa on triar i no sé si el partit transversal, el que pot dibuixar la ruta menys lamentable, podrà arribar al dia de les eleccions amb el nom que ha escollit. Coneixent com treballen les togues a Espanyistan, pot molt bé ser que ja ho tenen decidit i només esperen el dia políticament eficaç per fer-ho, sabent que això els debilitarà en la publicitat electoral.
El cert de tota aquesta història és que mentre n’hi ha un de sol, i no sé encara en companyia de qui més, segueix intentant sumar per arribar a acords que, com a mínim, no aturin el procés, ens van arribant mil divisions que s’assemblen més als ceps de la COVID-19 que no a un moviment revolucionari.
L’Aznar al capdavant de la FAES deu d´estar gaudint com un nen amb sabates noves pensant que a l’Estat no li caldrà cap tupinada ni jurídica ni electoral per matar definitivament el procés. Saben perfectament que els catalans som tan “demòcrates” que si perdem per un sol vot, ens serà suficient per plegar veles i, de fet, molts ja van preparant les maletes. Però en el cas que guanyem, per una majoria absoluta, ja us dic jo que no hi haurà manera de posar-se d’acord entre les desenes de partits que com bolets han sorgit a l’espai per a uns sobiranista i, per a altres, independentista. Aquest era el truc: divide et impera, però des de dins.
