Diuen que el temps posa les coses a lloc. L’abril passat, l’Estat encetava una estratègia per desmobilitzar l’independentisme de base mitjançant la detenció d’una activista dels CDR i forçant-ne l’exili d’un altre i, avui, l’Audiència Nacional ha hagut de descartar investigar per terrorisme la Tamara i l’Adrià Carrasco. Sis mesos amb la vida en ‘stand by’, sis mesos de patiment per a ells i les seves famílies que la justícia no podrà (ni crec que pretengui, quan el tribunal espanyol escriu que només “fins ara” no s’ha pogut provar que els CDR siguin grups terroristes) tornar-los-hi.
Era massa evident que les acusacions eren infundades, però això no va importar massa quan servia per nodrir el relat de la violència a Catalunya. Era una oportunitat d’or que l’unionisme no podia deixar passar: ‘comandos’, ‘cabecillas’, ‘kale borroka’, violència, grups radicals… Des de polítics a mitjans de comunicació -com ha passat sempre amb els independentismes a l’Estat espanyol, sense importar quant de dreta o esquerra es considerin- van fer servir sense cap mena de remordiment les vides de dos joves per justificar la repressió a Catalunya. L’objectiu principal era acabar amb els CDR a qualsevol preu, deshumanitzar i assenyalar l’enemic, cosa que van estar encantats de fer Ciudadanos i PSOE o TVE i Telecinco al mateix temps i de la mateixa manera.
I, ara què? Algú farà alguna cosa pels dies que la Tamara ha hagut de fer de Viladecans la seva presó? Per l’angoixa de la Núria, la mare de l’Adrià? Es pensen retractar i demanar l’arxivament definitiu del cas tots els Riveras, Arrimadas, Ábalos, Ana Rosas o Grisos? No oblidem la performance que tots plegats van fer del pitjor moment de les seves vides, simplement, per treure rèdit polític i mediàtic del seu odi al sobiranisme. I no oblidem, com diuen, que el temps posa les coses a lloc.
