L’1-O del 2017 vam fer un referèndum d’independència i el vam guanyar malgrat la repressió i la violència policial. Anteriorment, havíem fet un assaig pel 9-N del 2014. Després, va caure la judicialització més extrema amb presó i exili. Vam guanyar les eleccions del 155 del 21-D.
A partir d’aquí, tot s’ha anat desdibuixant. Ha quedat demostradíssim que el que amplia la base independentista és dur a terme accions legítimes, pacífiques i democràtiques que posen l’Estat contra la paret. Els poders fàctics nerviosos, reaccions que danyen la seva imatge en l’àmbit internacional i que indignen als ciutadans de Catalunya. Davant la seva hostilitat, la gent abraça amb més força la idea que només una República els oferirà els drets i les llibertats propis d’un Estat del benestar modern i europeu.
Amb el Govern “efectiu” tot va anar decaient: la investidura fallida del president Carles Puigdemont a l’exili, la divergència entre les forces polítiques, la inacció de forces com la CUP o la certa desorientació de l’ANC, el pas al costat d’Òmnium… tot plegat ha portat al cansament de la gent i al desànim. A més, hi ha hagut un president inhabilitat i condemnat a l’ostracisme perquè volia fer la independència i es va trobar sol.
L’espurna del poble va revifar amb el 14-O i la sentència del procés. L’aeroport es va omplir de gent i els organitzadors del Tsunami Democràtic, un artefacte pensat (i molt ben tramat i publicitat) “des de dalt” per a controlar el carrer, es van veure desbordats. En veure que els superava la força de la gent, van trobar el moment perfecte per recollir veles amb la farsa de la taula de diàleg. I van plegar deixant el poble a l’estacada. La gent que va tallar la Jonquera, va anar a Urquinaona i es va jugar la pell a l’aeroport no ho feia per una taula de diàleg.
Davant de tot això, què pot fer retornar l’empenta a la gent? Què pot empoderar els carrers i què pot desafiar l’Estat perquè torni a reaccionar de manera totalment desproporcionada i, per tant, torni a ampliar la base independentista i, a més, torni a generar complicitats a l’exterior? Una proposta clara i contundent: El retorn del president a l’exili, Carles Puigdemont, protegit pel poble.
Un retorn èpic, una gesta més gran encara que el referèndum de l’1-O, el 3-O o el 14-O. La gent escortant el president des de la frontera fins a Palau. Això sí, abans ha de ser investit formalment president i això serà tasca del Parlament amb majoria independentista que sorgeixi de les eleccions del 14-F. Si cal, que tots els partits independentistes (també els grupuscles i minoritaris) col·loquin al costat del seu nom un ‘Sí’, i així també podrem contar els ‘No’, en aquest cas per absència.
El guirigall internacional i el rebombori a les clavegueres de l’Estat seria sonat i descomunal: Torna el president investit, protegit pel poble, partits i entitats, disposats a tot (pacíficament), i amb més del 50% de vots a les eleccions sota el braç com a aval. I el primer a fer un cop a Palau és forçar una negociació bilateral amb l’estat amb l’aixopluc internacional per començar a repartir actius i passius. Si cal, un cop tot acordat, es referma la independència amb el plebiscit final a les urnes amb la firma de l’Estat i el vistiplau d’Europa que es respectarà el resultat sense represàlies. El resultat serà vinculant i el guanyarem.
Serà el següent ‘momentum’. Serà el següent embat que accelerarà el procés. Hi estem disposats? Ens preparem?
