No siguem xais
Sempre he cregut en les intel·ligències múltiples i l’estimulació primerenca. Recordo quan encara no tenia fills; ja era un tema que em fascinava tant que llegia i estudiava en profunditat les diverses variants, filosofies i discerniments sobre la matèria.
Sempre he cregut també que el saber ens farà lliures. I de la llibertat surten els lliure pensadors. Per això, per saber, per adquirir coneixement i aprendre cal anar a les fonts, reunir la màxima informació, contraposar-la i contrastar-la. Només d’aquesta manera podem treure les nostres conclusions i tenir criteri propi.
Sí, criteri propi: punt bàsic a la vida per no caure en el famós “pa i circ” dels romans o el que seria el mateix i més col·loquial “anar com a xais”. No dic que siguem llops per no ser xaiets, dic que fem treballar l’engranatge del nostre cervell, que té un gran potencial. I no l’hi traiem tot el suc.
Preparació. Formació, formació i més formació. I podria dir formació quaranta vegades i encara em quedaria curta. Perquè la formació, al llarg de la nostra vida, ha de ser constant, permanent. I amb els temps que corren (el temps sempre corre, no sé què passa) encara més, situats com estem davant un canvi de paradigma en el mercat laboral.
Quines són les professions del futur? Eterna pregunta (i per tant font d’estudi) que m’ha acompanyat aquests dos darrers anys. Sort que el cervell és un òrgan plàstic! I “el saber no ocupa lugar”.
L’ésser humà és tafaner per naturalesa. Sempre vol saber i saber, perquè el dubte és la vida.
Hem de preguntar sempre. I hem de poder preguntar-ho tot. L’altre té dret a respondre o no. Però preguntar, sempre. No hi ha preguntes “que no estiguin bé”. No poder preguntar és símptoma d’una societat antidemocràtica, d’una dictadura.
Què fan els nens? Preguntar i preguntar. I el perquè. I anar més enllà. I així ells mateixos posen l’engranatge cerebral a màxima potència, les ànsies de saber, d’investigar… Tot gira, tot es mou i s’interconnexiona en el seu cervell. I què fem els adults? Ja sigui per cansament, perquè no sabem les respostes o perquè ens hem acabat “matant” (nosaltres o el mateix sistema, recordarem tots quan algú gran et deixava anar un “nena, això no es pregunta” o un “xata, aquesta pregunta és de mala educació” o el professor posava una cara rara davant d’alguna pregunta, tot això són senyals que avisen al nostre cervell, això no agrada, i ens fa fer un pas enrere. Portant-nos que quan tens un dubte realment important per poder entendre el següent, no preguntis a classe o a la feina per vergonya, no sigui cas que l’emboliquis: no agradi, siguis un mal educat o, pitjor encara, siguis ximple com et va fer intuir la cara d’aquell professor) – reprenc la frase d’abans del parèntesi – les ganes de saber els hi espetem un “ja n’hi ha prou”, “això no es pregunta” o un “no siguis pesat” i, fent això, sovint sense voler ni calcular-ne les conseqüències, comencem també a matar-los a ells.
Criem nens que sàpiguen treure les seves pròpies conclusions. Criem persones amb criteri propi. Al cap i a la fi, criem lliure pensadors.
