La falta d’entesa entre els partits independentistes ha acabat en un avançament electoral. I el president Torra ha agafat a contrapeu ERC. Malgrat que aquests portaven mesos esmerçant-se per fer inevitable la convocatòria d’eleccions, en el fons no creien que JuntsxCat estigués en condicions de portar-ho a la pràctica. Però no ha estat així i ara JuntsxCat podria adjudicar-se el mèrit de l’aprovació d’uns nous pressupostos de la Generalitat i de la taula de negociació amb Sánchez, dues fites que desgastarien molt ERC.
Des de l’any 2018, ERC ha optat per un canvi d’estratègia i ha dut a terme el que per a ells és un exercici de pragmatisme i de persistència. Han volgut anar més enllà de “simbolismes o desobediències estèrils” i “gesticulacions o moviments de cara a la galeria”. Per dir-ho ras i curt: han volgut acabar amb el que ells anomenen independentisme màgic. I això és com dir abandonar del tot la via “unilateral” del 2017, que per a ells només ha portat repressió i no ha conduït enlloc.
Per això han optat per un pretès “multilateralisme” amb un actor que posseeix tots els poders fàctics que obliga, a la pràctica, a la submissió absoluta. ERC no pot deixar de ser-ne conscient i per contrastar-ho ha proposat eixamplar la base per plantar cara a aquests poders fàctics obrint-se als pactes amb forces no independentistes. Un pas en què arrosseguen els seus votants a eixamplar el camp contrari a la independència, i no a l’inrevés com ells pretenen. Cosa que ens porta a pensar que el seu objectiu, diguin el que diguin, no és la independència, sinó l’hegemonia del partit. I així, van negociant petites partides autonòmiques amb la presidència espanyola, tot esgrimint, això sí, una fraseologia independentista contundent; i ja sabeu que qui dia passa, any empeny.
D’altra banda, la seva opció estratègica fa que en uns moments de repressió com els actuals es vegin obligats a mostrar un somriure a la cara oferint diàleg. En aquest sentit, molts no oblidaran, per posar un exemple, el discret perfil que va adoptar el partit quan van empresonar els CDR acusant-los de terrorisme. Però ERC ha decidit sacrificar-ho tot en pro d’una estratègia pragmàtica. D’aquesta manera, ERC ha acabat investint Sánchez i reforçant l’estat espanyol quan començava a trontollar a canvi d’una etèria taula de negociació i pactant uns pressupostos amb els Comuns per poder colar alguna partida major de la que voldria JuntsxCat.
El hàndicap del pragmatisme d’ERC és que els seus fets, les conseqüències pràctiques de la seva estratègia, és que ha aconseguit significativament que els antiindependentistes puguin escriure articles en el diari espanyol més poderós amb un títol com: “Catalunya és ja una altra Catalunya”, on es diu entre altres coses: “(…) la valenta dignitat que Esquerra va erigir dilluns en impedir la il·legal continuïtat de l’escó de Torra no ha estat encara valorada en tota la seva dimensió (…). Significa la ruptura més categòrica de l’estratègia il·legal i unilateral secessionista.”
Les conseqüències pràctiques, doncs, de l’estratègia política d’ERC, el partit dels campions de l’independentisme, el partit dirigit per un líder que no s’ha cansat de proclamar que ningú és més independentista que ell, han facilitat que es pugui escriure un article que il·lustra molt bé cap on els porta la seva deriva “pragmàtica”. No és trivial ni anecdòtic que un furibund periodista antiindependentista català admeti i defensi en el diari espanyol més influent que, gràcies al poder màgic de l’estratègia d’ERC, els unionistes més espanyolistes de Catalunya notin que han recuperat el control del país. Han passat de veure possible una catastròfica independència a veure brillar el nou sol d’una era pujolista 2.0. Ves si no és màgic aquest pragmatisme.
