Cada matí ens llevem amb noves notícies sobre com ens coarten més les llibertats. De vegades podrien semblar casos petits o aïllats però cada cop són més els casos de detencions irregulars amb coaccions i maltractaments. Tot plegat, segons el coordinador general de SIRECOVI, Iñaki Rivera, es pot definir com casos de violència institucional.
I de casos concrets podem passar a la repressió institucionalitzada com ho és la llei definida com un 155 digital proposada pel suposat PSOE, que cada cop té menys d’obrer i socialista i molt d’espanyol. Aquesta llei és digna d’un Estat repressor com la Xina.
Potser és l’hora de prendre una decisió, potser és l’hora de fer efectives aquelles paraules de Jordi Cuixart que recordaven les de Sèneca quan li va dir a Neró: “El meu poder radica en la teva por: si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”.
Una altra cita per a l’ocasió: “Ens mantindrem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”. Salvador Espriu, Inici del càntic en el temple. Així finalitzava una declaració d’intencions de l’exconseller Josep Rull empresonat per un Estat autoritari incapaç de dialogar i negociar drets fonamentals com caldria fer en un Estat democràtic i de dret d’occident i que pertany a la UE.
D’aquella declaració que no em trec de la memòria, en faig una reflexió: Quants advocats de la talla de la Isabel Elbal i el Gonzalo Boye estan disposats a lluitar judicialment contra l’Estat espanyol i en defensa dels drets i les llibertats?
O quants d’ells ja no tenen el valor de jugar-se el seu futur i no riure-li les gràcies a Lesmes, Marchena, Lamela, Llarena o Barrientos arran del judici contra el MHP Quim Torra? Potser la resposta està en nosaltres mateixos.
Què estem disposats a sacrificar pels nostres drets i llibertats i la independència de Catalunya? Recordo també paraules de l’exconseller Jordi Turull davant del Tribunal Suprem: “Sentir que fer un referèndum és i serà delicte encara que s’hagi despenalitzat, fa pànic”. Aquelles paraules eren la constatació en una sala de justícia que tot si val per la unitat d’Espanya. I no només és un atac als polítics, tenim ciutadans valents que un dia van decidir sortir a protestar com la Tamara Carrasco amb una careta de Jordi Cuixart o Jordi Pesarrodona amb el seu nas de pallasso davant la porta de la conselleria d’Economia el 20-S, a dir que no tenen por, i han patit i pateixen repressió, agressions, multes i imputacions falses com els 23 detinguts dels CDR’s.
I com els residents de Sant Andreu Arenal que cada dia són allà per dir que Meridiana resisteix, que no afluixen, perquè com tots nosaltres, hem desconnectat de l’estat invasor.
Ni progressistes ni debats socials falsos espanyols incapaços de tombar lleis pròpies d’Estats autoritaris poden amb tanta claveguera del Règim. Vam fer un pas endavant i estem en un impàs per les lluites de partits per les hegemonies de les engrunes d’una autonomia i són picabaralles de classe de P3 que la ciutadania ha superat. És més, les dinàmiques negatives entre els partits ja no importen a la gent. El que necessita el poble és un full de ruta clar i concís. Perquè això és com l’emergència climàtica, no té aturador ni marxa enrere i el partit que ens vulgui aturar, quedarà relegat tard o d’hora.
I hi haurà un moment que no ens podrem permetre ni una mica d’equidistància. Seran ells o nosaltres, i no patiu, Espanya en això no ens falla MAI. Llavors direm allò de: “Sayonara baby”.
