Sota el domini d’un estat cada cop més cínic i malvolent i amb uns partits catalans enfrontats i sense cap pla d’alliberament nacional, ni de partit ni d’entitats, ni engrescador ni de cap mena, per poder aconseguir la vital unitat de tot el sobiranisme popular de cara a l’alliberament del domini espanyol cal, a l’Edat Informàtica, una reacció tan contundent com pot ser la Democràcia Digital Directa.
La primera gestió estratègica a realitzar ha de ser la creació de la Federació Sobiranista amb la finalitat d’empoderar digitalment centenars de milers de catalans de l’1-O i molts d’altres amb ganes de ser-hi, per poder regir Catalunya a còpia de Proposicions Legislatives d’Iniciativa Popular, plantejades per un Consell de confiança de prohoms i profèmines d’empoderats, a l’ombra. I finalment, en la primera oportunitat amb possibilitat d’èxit, fer la Declaració Unilateral d’Independència.
L’operació és ben a l’abast de les innúmeres entitats catalanes, amb l’ANC o Òmnium al capdavant, així que decideixin crear la Federació Sobiranista. Tots els col·lectius amb objectius comuns estan federats, o col·legiats, o sindicats, o agremiats, tots, tots menys el de les entitats que defensen els nostres interessos nacionals. Per aquest fet tan anòmal, resulta imperatiu que les entitats catalanistes abandonin el letal cadascú per ell, tan criticat als partits polítics, i creïn la seva Federació, ja que, amb un equip informàtic com cal, ha de ser ben possible l’empoderament d’un ingent nombre de catalans.
I un cop creada la Federació i empoderada la gent, què?
Català a l’atac i Democràcia Digital Directa que –a més d’incentivar l’esperança i la persistència i ampliar la base i esquivar presó i tenir ressò internacional– pot arribar a ser la més ínclita i representativa estructura de nació, amb una autoritat moral i un poder tan ingents com per poder exigir a l’estat espanyol l’exercici de tots els drets fonamentals i, arribat el moment, fer la Declaració Unilateral d’Independència, i vèncer!
La Democràcia Digital Immediata és presumptament una estratègia inèdita, ja que, d’un estil semblant però a partir de premisses diferents, tan sols existeix el “cas islandès”, i el sistema referendari suís també és un cas singular però a la inversa del català.
Carles Lladó i Badia
