Estic preocupada pels animalons, per tots: des dels domèstics fins a les bèsties humanes. Perquè animals ho som tots i tenim molt a dir en aquests moments. Aristòtil ens diferenciava entre racionals i irracionals per a atribuir-ho a la política, jo aprofitaré la seva saviesa, per descriure els meus “animalons”.
Què en pensen els vertebrats i invertebrats de dues, quatre o cent potes, amb ales o sense, aletes, que repten… sobre la pandèmia?
Començaré pel meu gat que en té quatre de potes que és de raça inespecífica, un gat comú que va venir del carrer amb una edat aproximada de dos mesos amb molta por, però amb molta més gana, que va ubicar-se ràpidament entre la seva zona de menjar i la caixa de sorra perquè ningú més es pogués apropiar del seu territori i ara és poc més que el Maharajà de casa. Doncs bé, aquest mateix gatet, fa 10 dies, el temps que portem confinats, està dia i nit a sobre del meu pit. I us preguntareu: per què ho fa això? Potser perquè sóc una exfumadora? Doncs no tinc ni idea però ell, que fa sis anys que viu amb nosaltres i que portem la rutina de sempre, alguna cosa li passa. Estic convençuda que intueix que alguna cosa grossa passa… Potser és aquest silenci que es pot mastegar? El silenci que res es mou.
En canvi, què està passant amb tots els animals salvatges? Aquests dies hem vist senglars passejant-se per la Diagonal de Barcelona com si sortissin del cine i anessin al restaurant com un dissabte a la nit normal i corrent. Allò que feien els humans abans del confinament. Els senglars, però, anaven custodiats pels Mossos d’Esquadra. Les bèsties buscaven aliment, perquè com els hem domesticat, en comptes d’anar a la muntanya a buscar-se l’aliment com animals salvatges que són, van cap a la ciutat a buscar l’aliment als contenidors. Menjar que, fins i tot, unes persones, diàriament, els hi donaven i ara no els troben. I això sí que és una bestiesa.
També hem vist dofins en aigües cristal·lines a Venècia! Què voleu que us digui, quin goig fa això. A Barcelona se senten els ocells quan obres la finestra i hi ha paons passejant per Madrid, i cabres creuant una ciutat d’Albacete com si fossin els dimonis dels correfocs de les nostres festes majors. Pel que es veu, la natura és més feliç sense nosaltres.
Potser és que el planeta terra que ha dit prou, potser és que ha dit que ja no pot més!
Recordeu la pel·lícula ‘El planeta dels simis’? No vull pensar que aquest serà la nostra fi, però després d’escoltar dissabte al President narcisista Pedro Sánchez (el de diàleg), a priori un animal racional, un ésser humà de dues cames, fent un discurs tipus Fidel Castro, (quasi hora que es va fer llarguíssima) i aprofitant-se que era l’hora del Telenotícies (tothom esperant novetats, notícies aclaridores davant la incertesa del seu Gobierno), es va plantar durant 50 minuts a dir bajanades moralistes, mentides i apropiant-se d’idees que el Govern de Catalunya ja estava fent fa dies o setmanes, i adjudicant-se-les com a pròpies.
De fet, em va venir de sobte al cap la seqüència d’en Peter Ustinov en el paper de Neró a ‘Quo Vadis’ tocant la lira, mentre veia com cremava Roma per ordre seva. Em va venir l’escena mentre Sánchez parlava. I ho feia de manera catòlica i igual de cínica que Neró, abandonant el seu poble mentre deia tòpics de l’estil “hem de ser forts”, “hem d’estar units” o “guanyarem aquesta guerra…”. Ah, i no hi podia faltar un “que de tot això en sortirem reforçats”… Vaja, els que quedin vius, és clar!
He deixat passar dos dies per reflexionar i tornar a revisar els vídeos per si m’havia confós, però un cop revisats els mítings, què voleu que us digui? Potser l’animal irracional que tenim governant a Espanya és més bèstia que el meu gat que, ja que hi som, és un amor (com podeu veure a al foto).
Les pandèmies, que com el seu nom indica són més que una epidèmia i són internacionals, ens col·loca en un món global on paradoxalment per curar-se ens cal primer estar desglobalitzats del que tenim al costat físicament. I la solució, diuen els metges i experts epidemiòlegs, és el distanciament social. Per a mi i segurament per a tots vosaltres, representa un autèntic xoc.
Per tant cuideu molt de les vostres bestioles, les que teniu dins i fora de casa, que són un regal de la naturalesa i perquè ens estimen sense condicions. Ah, i reflexionem entre tots si els hi estem donant una bona vida plena de coses inútils, que a l’hora de la veritat no serveixen de res si han de sortir al carrer a buscar-se la vida.
Acceptem-ho, la pandèmia som nosaltres.
Mentrestant cuidem-nos, cuideu-vos i visca Catalunya lliure!
