Al final de l’article que vaig escriure la setmana passada en ‘’homenatge’’ a la Marta Pascal us vaig fer cinc cèntims d’una idea meva i d’altres persones fermament compromeses que hem impulsat un grup per reclamar l’articulació d’una gran aposta complexa, ambiciosa, arriscada, però sobretot guanyadora.
Arran del trencament definitiu del Govern i l’anunciat avançament electoral, hi ha qui ara brama contínuament en favor de la unitat i nosaltres no hi podem estar més d’acord. Personalment, vull que s’acabin els retrets i es comenci un apropament que pot ser beneficiós per tothom, però no en els termes que ens pretenen vendre com a bones, quan són més del mateix.
Hem perdut 2 preciosos anys, on hem desaprofitat multitud d’oportunitats d’or per poder assolir la independència, cosa que ha començat a fastiguejar-nos i cansar-nos. Ens ha desmotivat molt el fet que els polítics siguin completament incapaços d’avantposar el país i la seva gent als seus interessos de partit.
Tot i així, hi ha multitud de valentes i valents que no s’han rendit i es mantenen ben ferms. Parlo de bona gent com la que cada dijous s’uneix a Cerdanyola des de que van empresonar als Jordis. Parlo de bona gent que ininterrompudament, des de que van empresonar a la Carme Forcadell, s’uneix al centre penitenciari de Mas d’Enric per reclamar la seva llibertat. I com no, la bona gent de Meridiana que dia rere dia resisteix i ens recorda que la via cap a la llibertat comença als carrers de tot el país. Tot i aquests exemples, vull deixar molt clar que hi ha molta altra gent igual de forta, que es manté dempeus en tot el territori català. Aquestes paraules també són per encoratjar-los i per recordar-nos que la ‘’rendició’’ no es troba en el nostre vocabulari. Aquest és l’independentisme valent i persistent que vull recordar i dignificar.
I sí, sense pèls a la llengua, volem unitat, però la veritable, la que neix i ens uneix als carrers de tot Catalunya. Per això posem sobre la taula aquesta candidatura unitària impulsada per la societat civil i no pels partits, però tot i així aquests són convidats a apartar les seves baralles i unir-se al voltant d’aquest projecte de futur, cohesió i germanor.
Un projecte on el programa i els candidats els escolli la gent a través de primàries obertes, no pels partits als despatxos. Un espai d‘unió on tothom qui vulgui (polítics inclosos) es pugui presentar i ser escollit de manera directa per fer d’aquestes eleccions una nova oportunitat d’or creada no, per la repressió desbocada de l’Estat, sinó per la nostra pròpia iniciativa.
Perquè, sincerament, no podem continuar com fins ara. Tenim la pitjor herència i tradició del règim del 78 incrustat en la nostra manera de fer política i això s’ha d’acabar immediatament. Que els partits facin i desfacin al seu gust des de dalt no és la via cap a la independència, ni de bon tros. La democràcia directa és el futur. Tan és així que fins i tot, el Consell per la República camina cap aquesta via, per fer una República de dones i homes lliures que realment vetlli i defensi la sobirania del poble.
I a qui faig referència amb el terme “gent”? Doncs a totes aquelles persones que no som sectaris partidistes, treballem per fer país i volem una unitat real, sorgida de les bases de tot l’independentisme per trencar les cadenes que ens lliguen encara a l’estaca. No parlem de llistes úniques de partits ni sense cap ideologia, sinó que parlem de començar a utilitzar noves maneres de fer política, a l’abast de tothom i que ens apropin a poder fer una millor societat on el ciutadà sigui realment el centre. Perquè com deia un gran savi, “no esperis resultats diferents si sempre fas el mateix”. Això seria una bogeria, oi?
Vull deixar clar que no volem deixar enrere les problemàtiques quotidianes. Tot el contrari. Volem treballar per incidir amb més força que mai en aquestes amb la certesa que només la independència ens permetrà tenir les millors eines per buscar remeis i solucions. I, al cap i a la fi, la majoria de la nostra societat és conscient dels problemes socials que ens envolten i votaria en conseqüència. N’estic segur!
Malauradament, és veritat que hi ha qui ja es troba ben còmode en la discòrdia partidista i ja li sembla bé que uns poquets decideixin als despatxos allò que ha de votar (i a qui) donant tota la seva confiança, cegament. I insisteixo, calen aquestes noves eines per fer una República de futur, no una Espanya 2.0.
Només amb les discussions que tenim es veu d’una hora lluny que les batalletes dels partits no ens deixen avançar ni un sol pam. Estem estancats amb tanta lluita fratricida i alguns no ho volen veure, perquè estan ocupats amb debats estèrils que no ens porten enlloc.
Avís a navegants, sinó hi ha cap front unitari i tothom torna a anar per la seva pròpia banda, descuidant les nostres obligacions i responsabilitats col·lectives sabem que l’independentisme ja partirà amb desavantatge i amb risc de xocar contra les roques. Dèbils, fragmentats en mil i una opcions que volen el mateix i completament a mercè de la inèrcia partidista que ens ha portat fins aquí. Fins el no-res.
No hi ha excuses que valguin en aquesta situació vergonyosa provocada per la desunió dels partits polítics i la desaparició d’eines mobilitzadores com ho va ser el Tsunami Democràtic. El catalanisme polític ja es va poder unir a principis del segle XX sota Solidaritat Catalana i que ara això, en ple segle XXI i amb tota la maquinària repressiva estatal apuntant-nos, es vulgui pintar com un ‘’impossible’’, és per fer-s’ho mirar!
Hem de començar agafant consciència des de baix i exigir que els partits polítics escoltin d’una santa vegada a la gent, apartin les seves diferències, les males praxis tradicionals del règim del 78 i ens unim tots plegats per fer realitat aquesta candidatura impulsada per la societat civil, encarada a afrontar aquestes eleccions amb un programa clar cap a la independència que trenqui amb els vicis del règim del 78 i es mantingui fidel i obedient al mandat democràtic de l’1 d’octubre per assolir aquesta República socialment justa que ens mereixem.
Tinc la certesa que el futur de l’independentisme valent es pot articular entorn una Crida Democràtica per la República (amb les sigles, CDR) que es converteixi en el revulsiu definitiu que ens retorni aquella il·lusió i esperança furtades pel cercle viciós processista i aquest dia de la marmota insuportable, en el qual ens han ficat les Pascals i Vilas de torn, d’ambdós partits majoritaris.
I per acabar, per arribar a bon port, recordem-nos cada dia a partir d’ara que tot és impossible fins que es fa. Quan això ho tinguem realment clar i ho diguem sense por ni vacil·lacions, serem completament imparables i conquerirem definitivament la República Catalana!
