L’independentisme ha guanyat les eleccions municipals i europees a Catalunya. El resultat ja és del 50% de vots a favor de la independència amb una participació alta.
La principal conclusió, per tant, és que el vot independentista no és volàtil sinó que està consolidat. Ni la repressió estatal, ni la precarietat de les campanyes amb exiliats i presos polítics, ni les picabaralles entre els partits independentistes, ni la manca d’estratègia i full de ruta fan que l’independentisme es quedi a casa o tiri la tovallola.
I això Espanya ho sap, ho veu i ho tem. És per això que a cada cita electoral on l’independentisme creix i es consolida el referèndum pactat amb l’Estat encara es converteix en quelcom més utòpic i impossible. L’Estat mai pactarà res que sap que no té possibilitats de guanyar i els resultats del 26-M són un bon indicatiu que el ‘Sí’ derrotaria el ‘No’, ara ja, fins i tot, si els comuns voten en bloc en clau unionista (que tampoc passaria).
Així doncs, què cal fer ara? Entendre que l’Estat mai voldrà pactar res i, per tant, començar a engegar de nou la via unilateral. Això o morir en mans d’un Estat recentralitzador i que no tindrà pietat en esclafar-nos si abaixem el cap.
Un camí que ha demostrat ser el garant d’eixamplar la base: és evident que sense l’1-O, la formació independentista guanyadora no hagués obtingut tants vots provinents de sectors que abans no votaven independència. Aquesta valentia i determinació que ara ens cal comporta, sí o sí (ara que no hi ha període electoral), que les forces independentistes es trobin i pactin l’estratègia a seguir.
Un full de ruta que no pot esperar a les sentències condemnatòries del judici farsa sinó que les ha de preveure com a un punt de partida d’un nou embat amb l’Estat. Unes negociacions que, inevitablement, han de ser en clau de país i s’han d’allunyar de la lògica de partits. Seran capaços? Ara sabrem, doncs, si les forces guanyadores ho han fet amb l’horitzó nacional com a objectiu o si realment hem tornat a l’autonomisme i que la guerra electoral d’aquests mesos era per disputar-se les engrunes d’una autonomia.
La gent ja ha demostrat a les urnes que vol independència i la paciència no és infinita.
