S’ha demostrat amb l’últim escàndol d’espionatge que l’obscur fons de les clavegueres de l’Estat no té final i que definitivament va més enllà de Jorge Fernández Díaz i l’Operació Catalunya. Es va fer públic fa escasses hores que l’any passat es va espiar amb el sistema d’espionatge israelià Pegasus al president Torrent, al director tècnic del Consell per la República, Sergi Miquel; al conseller de polítiques digitals, Jordi Puigneró i a l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel, entre altres personalitats rellevants.
I el més inquietant és que tot això no ha tingut lloc amb l’absolutament desconegut M. Rajoy sinó que ha ocorregut sota un govern del PSOE que suposadament havia de ser “el govern més progressista de la història d’Espanya”.
Davant d’aquesta situació tan lamentable queda confirmada per enèsima vegada que tota estratègia basada en el diàleg amb l’Estat espanyol està condemnada al fracàs més absolut. Perquè poc es pot parlar amb qui no vol escoltar ni una sola paraula. Poc es pot dialogar amb qui manté a bona gent injustament empresonada o a l’exili per escoltar el mandat democràtic de les urnes o continua orquestrant la persecució politicojudicial per terra, mar i aire d’activistes polítics i altres ciutadans de base independentistes.
I jo em pregunto, què feu alguns demanant encara més diàleg a un Estat que no dubta ni un sol segon en trencar tot límit legal, ètic i moral només per a destruir-nos? Quin sentit té continuar demanant una taula de diàleg de fireta quan estan monitorant els teus missatges, les teves trucades i els teus moviments, de forma completament il·legal?
Aquesta falsa negociació no té cap recorregut, fa molt de temps que ho estem dient, perquè es veu d’una hora lluny que no ens podem refiar de les promeses buides d’uns personatges que mai han complert allò que han promès i que continuen tenint les mateixes pràctiques brutes que els seus antecessors a Moncloa.
No ens podem en refiar d’aquella mateixa gent que diu ser republicana mentre protegeixen la monarquia i amaguen tota la porqueria d’una família mafiosa que porta enriquint-se a costa dels seus súbdits durant segles.
Parlo també d’aquella mateixa gent que diuen ser socialistes i d’esquerres, mentre continuen deixant desemparades a multitud de famílies que encara no han rebut ni un sol cèntim dels ERTOs i s’han de trencar el cap per poder pagar les factures, que no han parat d’arribar a la bústia de casa seva.
I amb tot això no vull dir que el diàleg sigui dolent. Tot el contrari. És positiu si aquest ha d’arribar a algun lloc. Però amb l’Estat espanyol aquest no ha estat mai el cas. La història és la prova irrefutable d’aquesta crua realitat, així que ja va sent hora d’adonar-se que amb aquest mur infranquejable perdem el temps, amb tanta paraula benintencionada. Ja va sent hora de treure’s la bena dels ulls i sortir de la cova que ens impedeix reaccionar i actuar en conseqüència.
Preparem-nos, perquè després de més de 2 anys de paràlisi indigna cal engegar motors, recuperar les forces desaprofitades durant tot aquest temps, i avançar a pas ferm cap a la República catalana social, de les oportunitats i el progrés per a tothom, que tombi finalment les putrefactes clavegueres del règim del 78 i engegui el procés constituent que el país necessita per superar les barreres i trencar definitivament les reixes de la gàbia que fa massa temps que ens empresona.
