Ahir, el sotsdirector de La Vanguardia, Jordi Juan, publicava “¿Lo volveríamos a hacer?”. L’article d’opinió no té pèrdua: gairebé cap de les afirmacions que va desgranant sustenta una refutació seriosa.
Comenta que “el primer gran choque de trenes entre ambas formaciones sobre la condición de diputado del president Quim Torra se ha saldado con el anuncio de avance electoral”, la qual cosa és certa, però cal que matisem de seguida. Fa un any la investidura fallida de Puigdemont va crear un enrenou molt sonat entre les dues forces polítiques que encara són socis de govern. La pèrdua de les alcaldies de Tàrrega (Urgell), Figueres (Alt Empordà) o Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) o les desavinences entre ells per a la Diputació de Barcelona en són altres exemples. Així doncs, sí, la condició de diputat de qui actualment representa el màxim càrrec de la Generalitat ha estat el motiu últim del trencament definitiu de la confiança entre els dos socis que, per altres accions prèvies per part d’ERC, ja s’havia debilitat progressivament i notòriament.
Jordi Juan comenta que ha estat una legislatura estranya a causa de la presó preventiva, del judici del procés i de “la incapacidad del Govern de adaptarse a esta situación”, és a dir, a la governació d’una autonomia en lloc de la República. Sembla que La Vanguardia culpi el Govern de la manca d’adaptació a l’anomalia democràtica que s’ha estat patint.
Tot seguit es culpa Puigdemont de col·locar “un activista sin experiencia política como Torra” per mantenir la mobilització tot i no desobeir de forma directa les lleis espanyoles. Només faltaria que haguessin fet això i així donar-los més raons a aquesta gent! Resulta que som gent profundament democràtica; tant, que fins i tot juguem les normes presumptament democràtiques de l’Estat espanyol ja que, d’altra manera, podrien tornar a abolir les nostres institucions.
Es deixa anar que les eleccions són una oportunitat per tal que “el independentismo se replantee de nuevo la hoja de ruta y haga un ejercicio de realismo sobre lo que ha sucedido en el país desde que comenzó el procés”. Doncs sí, és un nou exercici al qual ja hi estem molt avesats: unes noves eleccions. Ara bé, ¿i no caldria també que els no independentistes també fessin aquest exercici de realisme? Podrien assumir alguna responsabilitat, seure i parlar i escoltar, enraonar o buscar algun encaix… ¿o és que tot això ha estat només culpa dels infidels no-espanyols? En el mateix sentit s’apunta que “ya va siendo hora de que los líderes independentistas empiecen a reconocer las cosas que han hecho mal”. I viceversa, ¿què?
Deixa molt clara la legítima posició del diari de coincidència amb l’independentisme respecte la condemna de la duresa de les condemnes o altres decisions arbitràries dels tribunals de justícia (¿farà referència al permís de Cuixart, per exemple?), però “no podemos estar de acuerdo cuando insisten en que volverían a declarar la independencia como hicieron en el 2017”, i més tard esmenten “la vía unilateral de 2017”. Entesos. Potser jo tampoc hi estic d’acord i la declararia diferent (un eufemisme de “més ràpid”, o sigui, ja posats, via unilateral de veritat). Es veu que aquells segons d’independència declarats a l’escala van tenir molta efectivitat… Ara bé, segueix el to alliçonador en dir que “ya es hora de que empiecen a admitir errores”. De nou, prou: ¿només els independentistes?
El sotsdirector remarca que la trobada entre Torra i Sánchez aquest dijous 6 no suposarà un avançament en el problema. Evidentment que no, però necessitem aquests símbols: Catalunya és un subjecte polític al mateix nivell que Espanya i és bo que ambdós presidents es reuneixin per iniciar unes negociacions que “puede(n) tener un largo recorrido si las dos partes se la toman en serio”. Sí, i també si ambdues parts cedeixen en alguna cosa, ¿no? Pel que fa a la reunió, ERC ja ha cedit els seus vots per a fer efectiva la presidència de Sánchez i s’ha trigat més de les dues setmanes estipulades a l’hora de dur a terme aquesta reunió, que era requisit sine qua non. Segons La Vanguardia, es passa del “no hay nada de qué hablar” de Rajoy a “aceptar una negociación para hablar de todo” del Gobierno socialista, la qual cosa és falsa si s’ha sentit parlar Carmen Calvo o els barons regionals del PSOE o si entenem «parlar» com una simple manera de passar l’estona i no de negociar de veritat.
Segons l’article, Puigdemont “fue presionado para declalar la DUI”, cosa que s’ha demostrat que era fals: com que el 155 s’aplicaria tant sí com no, va fer aquella declaració sui generis a les escales durant aquells famosos segons. ¿Qui es dona a entendre que va pressionar a Puigdemont: el Gobierno, algun ministre dels que al tribunal no van recordar res (santa desmemòria!) o una força divina inefable?
Per últim, l’editorial tanca amb l’afirmació que “ERC ha resistido todas las presiones y ha demostrado su voluntad real de llegar a acuerdos”. No ho negaré pas, però ¿a quin preu? ¿On queda la dignitat del votant netament independentista però també d’esquerres del partit?
