La diputada Arrimadas i un exigu grapat dels seus correligionaris ho han tornat a fer. Ahir dissabte es van presentar amb l’aire marcial d’uns Camiscie Nere a Amer, el poble del president Puigdemont, amb l’única intenció d’aconseguir unes quantes imatges amb alguns amerencs indignats escridassant-los el nom del porc.
La visita de cortesia va durar uns 20 minuts. L’escamot, format per una trentena d’abrivats voluntaris, va ocupar un racó de la plaça porticada de la població. Allà mateix, encerclada pels seus, amb la imatge de fons d’un enorme retrat de Puigdemont retolat amb un enèrgic No surrender, Arrimadas va llançar la ja consabuda homilia contra el separatisme, Pedro Sánchez, Melisandre, Stannis Baratheon, Ramsay Bolton i tots els servidors de Melkor, l’Enemic Fosc… La dirigent taronja només es va deixar de la llarga llista d’enemics d’Espanya, La Pasionaria i Nicolás Maduro.
Després, amb l’entusiasme d’un grup escolar format pels fills de les millors famílies, els visitants van corejar fent palmes uns insòlits “libertad, libertad, libertad” enfront d’un quants veïns enfurismats. Tot seguit, van arrencar amb ràbia uns quants llaços grocs i van girar cua enmig de la indiferència d’un poble que massivament es va quedar en casa i va tancar totes les botigues en senyal de rebuig.
Per si havia cap dubte, Arrimadas va voler palesar en una piulada quin havia estat l’objecte de la seua estada: “No solo sacamos con orgullo la bandera de España en Madrid, sinó que también la sacamos aquí (en Amer) porque el último rincón de Cataluña es tan español como la Plaza de Colón de Madrid”.
Doncs, això. A Amer, un poble on els vots a Cs caben en un basquet dels petits, van anar només, a passejar un nacionalisme de Flechas y Pelayos, a pixar el rotgle, a posar en pràctica una estratègia que cerca presentar davant de l’opinió pública espanyola aquesta formació, Arrimadas mateix, com a víctimes d’un independentisme que abstractament es pretén violent. Un independentisme que necessita com més aviat millor un altre ‘A por ellos’.
Tant se val. Arrimadas va fer el ridícul, va posar en evidència amb la seva xarlotada que més enllà de la política de la bronca, de la provocació tavernària, de les seves Marcia su Catalogna, de la promesa d’una democràcia de tall autoritari, no té res a oferir.
Unes hores més tard a Barcelona es concentraven més de 200.000 ciutadans per denunciar una altra farsa com la d’Arrimadas, la del judici contra els líders independentistes catalans. L’èxit de la convocatòria, posa en relleu que la política repressiva de l’Estat lluny de restar-li força al moviment contribueix a cohesionar-lo, a enardir-lo. Sens dubte, que l’espectacle donat aquests primeres dies de judici per una fiscalia i unes acusacions maldestres i malintencionades contra un Oriol Junqueras i un Joaquim Forn que s’han mostrat diàfans, ferms, dignes, molt sencers, ha servit d’esperó per al conjunt del sobiranisme.
El bloc independentista va superar ahir un aparent abaltiment. Des d’ara en endavant i amb la perspectiva d’un judici dur i d’un més que probable gir d’Espanya a la dreta més reaccionària i agressiva, haurà d’articular també estratègies polítiques que li permeten resistir, superar una certa paràlisi i reeixir.
En aquests moments i amb la vista posada en els propers mesos tot és possible. Unes sentències draconianes contra els presos polítics i un empitjorament de la seva situació. L’aplicació d’un 155 permanent. Més repressió policial. També una major cohesió de la societat catalana al voltant de la defensa de la democràcia. Una altra política europea molt més favorable envers la crisis catalana. Res no està perdut.
