– Vas veure el ‘Crims’ ahir? Estic cagat de por, acompanya’m al pàrquing, que t’ho juro que el del docu era clavat al meu.
– Però què vols que et passi? Tots els pàrquings són iguals, a més tu ets un tio, a tu no et passarà res.
Aquest diàleg, real, és només un exemple de molts altres similars que, segur, devien tenir molts catalans el dimarts 18 de febrer, l’endemà que el documental sobre l’assassí del Putxet ens glacés la sang. El gènere del documental de crònica negra viu un boom a Catalunya de la mà del periodista Carles Porta. Després de fer-nos vibrar amb el podcast de “Tor, tretze cases i tres morts”, Porta ens cita cada dilluns a la nit per narrar-nos crims reals que han tingut lloc al nostre país durant els últims anys. L’audiència ha acollit la proposta amb entusiasme convertint el programa en el més vist dels dilluns i en el tema dels esmorzars el dimarts.
El que sorprèn, però, és que pràcticament a ningú de nosaltres no ens estranya que l’enorme majoria de les víctimes dels casos narrats siguin dones, no només al ‘Crims’ de TV3, sinó a la majoria de documentals de crònica negra. Al cap i a la fi, ja ens hem acostumat que a les dones se les mata cada dos per tres. Tot i que si mirem les xifres, ens trobem que a l’estat espanyol el 62% dels homicidis són d’homes a homes, mentre que d’homes a dones en són el 28%. Immediatament, doncs, ens preguntem per què, aleshores, els homicidis a les dones representen un percentatge tan alt dels casos narrats en aquest gènere documental.
Primer de tot, cal tenir en compte que un dels objectius del gènere de crònica negra és fer-nos remoure d’incomoditat i de por. Els assassinats d’homes a homes acostumen a tenir un motiu que podem entendre de forma racional: negocis, gelosies, trastorns mentals, robatoris…
En canvi, a les dones se les mata, segons ens diuen les estadístiques, sobretot en l’àmbit familiar, però també a qualsevol altre lloc, pel simple fet de ser dones. Aquest component en aparença immotivat dels assassinats de dones els converteixen en casos cinematogràficament ideals per fer-ne un documental que ens xoqui.
I aquest és el quid de la qüestió. Els assassinats aparentment atzarosos acostumen a tenir una dona com a víctima. I és que no es tracta d’atzar, es tracta de la societat patriarcal. Les dones no podem fer res que ens garanteixi que no morirem assassinades baixant al pàrquing, sortint a córrer o tornant a casa. El terror és això. Les dones som el decorat d’un paisatge i se’ns pot fer el que sigui, sense motiu ni justificació. La vaig matar perquè era meva, la vaig matar perquè no era meva, la vaig matar perquè era rica, la vaig matar perquè em va seduir, la vaig matar perquè passava per allà.
Però els crims contra les dones ens interpel·len a tots. I ens recorden, un cop més, tota la feina que ens queda per fer perquè puguem viure en llibertat. La lluita feminista tracta de garantir-nos poder viure sense la por constant, completament justificada, de ser agredides en el nostre dia a dia. No serà fins que aconseguim ser percebudes com a persones, i no com a objectes de decoració, que rebrem el tracte que mereixem. És important la labor que fan documentals com el ‘Crims’, mostrant els perills que comporta ser una dona avui en dia. Durant una hora a la setmana, centenars d’homes poden encomanar-se de la por de ser assassinat sense motiu, només per gaudi i designi de l’assassí de torn. I això sense entrar en els inacabables casos de violència masclista dins de la llar. Així, doncs, reduir el percentatge dels documentals de crònica negra sobre dones assassinades suposaria, automàticament, un encobriment de l’assassí en sèrie més implacable: els valors dominants d’una societat que no estima les dones.
