Ja portem gairebé una setmana en confinament oficial pel coronavirus. Dia rere dia s’incrementen els casos de nous contagis i de morts. La situació no sembla que se solucioni aviat, i la gestió política deficient no ajuda en absolut. El problema fa res que s’ha començat a agreujar, afectant completament la nostra rutina i quotidianitat, i ara més que mai veiem que això no era cap broma.
Quan aquesta catàstrofe sanitària era només una anècdota reservada a un espai del telenotícies no ens ho preníem seriosament, però quan el coronavirus ens ha colpejat de ple, aquelles rialles del principi s’han acabat convertint en un pànic desmesurat que ha creat imatges tan surrealistes com les viscudes fa pocs dies als supermercats. Riuades de gent arrasant amb les estanteries de les grans superfícies sense deixar ni un sol pot de cigrons per la resta de mortals.
També cal dir que ens hem topat amb unes mostres de misèria humana que no són gens acceptables. Persones que amb el menfotisme més absolut davant del confinament, han sortit com si res al carrer, com si res estigués passant, posant-se en risc a ells i a la resta de persones. I d’altres que amb la connivència de l’Estat, pretenen que els treballadors arrisquin la seva salut i la de les seves famílies per haver d’anar a treballar sense tenir garantida la mínima protecció necessària per evitar el contagi.
No és normal que un cap de setmana estiguem tots confinats i el dilluns al matí la classe treballadora s’hagi d’apinyar als metros com si el coronavirus no fos res més que producte de la nostra imaginació. Les diverses negligències que estem patint per part de diversos actors no tranquil·litzen a ningú.
Alguns il·luminats encara es pensen que ”passejant l’exèrcit per la Diagonal” atemoriran al virus i aquest marxarà espantat. De la mateixa manera, també pensen que amb una deriva recentralitzadora encoberta aconseguiran frenar la propagació del coronavirus, sense ni tan sols confinar els majors focus de contagi que tenim a l’Estat.
Els dies passen i Madrid, la zona més afectada amb gran diferència, continua sense haver estat confinada. La cantarella dels socialistes, aquella de ”el virus no entén de territoris” no pot ser més fals i incrèdul. És una gran irresponsabilitat.
Quants nous casos de coronavirus ens podríem haver estalviat si el mateix dia que el senyor Sánchez va publicitar el seu famós estat d’alarma, l’hagués decretat i hagués pres mesures contundents, des del primer moment? No hi hauria hagut cap ”èxode apocalíptic” fugint de la capital del Reino cap a altres molts territoris de l’Estat espanyol, com Múrcia. Però no, sembla que per Moncloa el virus s’aturaria i dormiria tot el cap de setmana.
Sortosament, abans de la posada en escena del centralisme ”unitari” de Sánchez, Torra i el seu govern es van posar les piles i van confinar Igualada i altres poblacions de Catalunya, i va posar controls en els accessos al país des de l’Estat, per evitar al màxim un increment descontrolat d’aquesta pandèmia.
Amb les dades a la mà, que s’actualitzen cada 24 hores, podem constatar com Madrid es manté en la primera posició de contagiats i morts per coronavirus, molt per sobre de qualsevol altre territori (inclosa Catalunya), malgrat que la premsa espanyola prioritzi contínuament la seva manipulació de masses per sobre de la veritat, per ocultar aquesta crua realitat. Com ho fan? Aquests últims dies, per exemple, hem vist com posaven en el mateix sac els casos de Madrid i Catalunya per evitar dir que gairebé la meitat d’aquests contagis per coronavirus es troben exclusivament a la Comunitat Autònoma de Madrid. No és el primer cop que fan servir les seves males arts, ni serà l’últim cop, malauradament.
Davant d’aquest descontrol sanitari de primer ordre, l’únic que ha sabut fer la claveguera mediàtica és allò pel qual ha estat creada: atacar a l’independentisme en tot el seu conjunt per desacreditar-lo, per exemple, com que no va subscriure ni firmar aquesta ”Unión patriòtica” materialitzada en un estat d’alarma aplicat lent, tard i malament, que confisca competències essencials del nostre autogovern, convertint-nos de forma indefinida en una regió subordinada i desprotegida davant de la incapacitat política del govern de coalició espanyol.
El seu fanatisme els impedeix acceptar l’error de mantenir oberta Madrid des dels primers dies de la crisi sanitària i prefereixen atacar a Torra per la seva ”insubordinació” quan l’únic que ha fet i continua fent es exigir que Espanya accepti el criteri de l’OMS com qualsevol Estat mínimament assenyat com Dinamarca o Portugal, que han sabut reaccionar amb coherència i responsabilitat. Mentrestant, hem de veure amb vergonya i estupor la ignorància del ministre de sanitat espanyol que no sap ni de quin ministeri depenen les fronteres del seu propi Estat.
Personalment, no em sento segur a les mans d’uns ineptes que reaccionen tard a tots els reptes que han tingut al davant. No em sento segur quan confinen les Balears, governades per una companya socialista, però en canvi s’hi neguen amb Catalunya, governada pels ”sediciosos independentistes”. No puc estar tranquil tampoc quan el seu fanatisme els porta a confiscar material sanitari essencial, deixant en una situació perillosa i delicada a molts sanitaris que treballen sense descans en els hospitals del país i de la resta de l’Estat, que estan posant en risc la seva pròpia salut i integritat per salvar vides humanes, malgrat la inoperància i la incompetència del govern espanyol.
En tot cas, malgrat tot això, em sento representat pels aplaudiments a la gran labor dels sanitaris i per les cassolades contra el rei del 3-O, l’artífex de la repressió contra Catalunya i hereu de la corrupció incessant del seu progenitor, el successor directe del dictador Francisco Franco i un dels símbols més rellevants de la falsa transició democràtica que ens han intentat colar a les noves generacions que ja no ens creiem les seves grans mentides.
No tinc ni idea quan s’acabarà aquesta crisi, però les conseqüències seran, en el meu entendre, molt importants en l’àmbit polític, social i econòmic.
Crec que aquesta crisi sense precedents serà més llarga del que s’esperava i davant d’això puc dir amb seguretat que la gestió del coronavirus significarà un abans i un després, que marcarà el nostre futur col·lectiu en els pròxims temps.
