En època de Franco abans del “está todo atado y bien atado” tot era molt més fàcil, el Madrid era l’ambaixador d’Europa, el Camp Nou es tancava quan es xiulava l’himno nacional, i tots estàvem atemorits i callats perquè, a diferència d’ara, no calia dissimular, no estàvem amb una democràcia.
Aquest confinament per culpa de la crisi sanitària ens ha matat. Abans d’aquesta, no és que féssim molt més, però anàvem aguantant. El coronavirus i que totes les decisions arriben dels despatxos de Madrid ens ha matat i ens ha deixat sense ànima, sense idees i sense iniciativa.
Ells sempre han tingut la justícia de la seva part, una justícia que respon a raó d’estat, i quan aquesta ha de decidir sobre assumptes dubtosos referents als màxims representants a Espanya, sempre la balança s’ha resolt a favor d’ells, mai en contra.
Tenen la impunitat de fer el que vulguin i els jutges passar-ho per alt, mentre que tots els altres som mirats en lupa, i castigats amb la pena màxima sense dret a revisió per decret llei, aquesta impunitat ha fet que ens anéssim desinflant i perdent la fe en nosaltres mateixos, molt pocs s’atreveixen a alçar la veu davant aquesta impunitat, perquè fer-ho (la sola insinuació de fer-ho) comporta conseqüències.
I la gent, què en podem dir de la gent!, una peça clau, tampoc pot fer res, la gent ja no pot sortir, no pot animar, no pot donar l’escalf necessari que es necessita pels moments difícils. I tenim un president que no està a l’altura, i sense la figura d’una persona que tingui les idees clares, que sàpiga com dirigir i transmetre com cal que juguem la partida, tot és molt més difícil, i més perquè els altres ho tenen tot de cara, tenen impunitat absoluta, i la moral alta.
Saben que poden fer el que vulguin, perquè tot queda en una qüestió interna, millor dir, tot queda en una decisió de despatxos a la capital, amb uns jutges triats a dit. I que podem dir d’Europa? No s’hi posarà mai, a més es creuen els reis d’Europa, i el pitjor és que sí!, és així!, perquè moltes vegades la justícia europea també els ha afavorit, o millor dit ha passat per alt accions totalment punibles, és com si tinguessin un dret adquirit.
Nosaltres hem estat més preocupats de discutir entre nosaltres, que de potenciar el millor de cadascun, calia aprofitar les virtuts en comptes d’individualismes, només com equip es pot optar a la victòria, i no som un equip, som un conjunt d’individualitats, i molts ja, sense l’ànsia o les ganes de guanyar, no tenen la motivació del principi, i això es nota, per guanyar cal tenir un plus de motivació, potser cobrant el que cobren i tenir la vida assegurada com tenen, no ha ajudat gens.
Som massa previsibles, ja ens coneixen molt bé, saben que sempre fem el mateix i això ens fa molt vulnerables, fins i tot a vegades mediocres, si sempre fem el mateix, el resultat sempre serà el mateix: no falla! Ens cal un revulsiu, una il·lusió renovada, una altra direcció, un altre esquema, una altra estratègia, que ens faci imprevisibles, que puguem sorprendre, i ens faci guanyar. Ja ho sabem que els altres sempre tindran aquest plus que els dóna la impunitat de la in-justicia, sabem que per guanyar cal que siguem 3 vegades millor que els altres (com dia sempre l’avi) i és que ho som, però no ens ho creiem, aquest és el gran problema que no ens ho creiem.
La confiança és una cosa que hem perdut, també l’esma, estem desinflats, hem abaixat els braços, estem derrotats, és cert que veient el que passa no ajuda, però hem d’aixecar-nos i deixar de posar excuses i pretextos, volem ser uns guanyadors o victimistes?
Sabem que quan les coses van per un camí que no els convé, els homes forts de la capital es queixen, fan una trucada i tot canvia, perquè ells mai perden i si perden, ho regiren tot per guanyar, d’això li diuen “casta y orgullo”
Però nosaltres no hem d’abdicar dels nostres legítims somnis, els que han d’abdicar són altres que tenen tot el poder i a més són intocables davant l’arbitrarietat de la justícia amb decisions incompressibles pels mateixos entesos en el tema.
L’altre dia fins i tot per la televisió, hi havia gent que es preguntava quin era el criteri que seguien per sancionar o no, ja que veien que no era igual per a tots, la justícia no és mai igual per tots, això ja ho sabem, per molt que diguin que sí.
No ens lamentem més, aprenguem dels errors, juguem com un equip, ens falta Europa! No tinc moltes esperances en Europa, però cal que juguem bé les nostres cartes, no sempre hem perdut a Europa, i quan hem perdut ha estat més per conformisme o per un excés de confiança, crèiem que ja ho teníem guanyat i no vam rematar la feina, i no ens ha passat una sola vegada sinó que portem unes quantes, si repassem la història, així es demostra, és evident que el representant d’un estat té molt de pes a Europa però això ja ho sabem, cal que juguem millor per tenir opcions a la victòria.
I és que amics, el VAR, les seves decisions, i els errors propis ens han fet perdre la lliga però ens queda encara la Champions, ens queda la copa d’Europa!
Diguem que estava parlant del Barça, o potser no…!
