La política en democràcia és l’art de resoldre conflictes socials a través d’acords entre diversos actors polítics amb interessos diferents, alguns dels quals són contraposats. Precisament, els conflictes polítics que acostumen a tenir una major complexitat són aquells en els quals cada actor necessita alguna cosa dels altres perquè no s’abasta sol.
En aquells que un sol actor té suficient força, senzillament imposa els seus objectius sense haver ni d’escoltar els dels altres. Si no s’abasten, els diferents actors polítics reflexionen sobre què necessiten per aconseguir objectius. També sobre les concessions que estan disposats a fer amb l’esperança de trobar un equilibri que permeti la resolució satisfactòria del conflicte, almenys per a un mateix.
No obstant això, com en tot, l’ordre dels esdeveniments o la temporalitat té un paper molt important, ja que dins del joc democràtic, atorga i arrabassa el poder. Bàsicament, en les democràcies hi ha dos torns.
El primer és el de l’executiu, que proposa un model que és el que hauria de tenir més opcions de veure la llum. És lògic pensar que teixirà complicitats amb altres actors amb afinitats i objectius comuns, o amb actors amb objectius no competitius (que la consecució d’un objectiu no impedeix la de l’altre).
El segon torn és el de l’oposició, que provarà d’enderrocar l’executiu, bé per aconseguir que el seu balanç sigui més favorable quan torni a negociar, per bloquejar l’acció del govern, o bé per construir un nou acord al marge de l’ara executiu.
Una part fonamental entre els actors que volen pactar i es troben en torns diferents és que han de construir confiances amb l’altre, si no corren el risc de caure en una espiral de quan un fa, l’altre desfà. La pregunta precisament és: Com s’aconsegueix aquesta confiança entre diferents actors polítics?
Al meu entendre, sorgeix quan alguns fan concessions que no són absolutament necessàries per la consecució dels seus objectius i beneficien altres. Ras i curt, quan els actors reconeixen la seva mútua necessitat i cedeixen sense estar-hi necessàriament obligats.
De fet, saber fer concessions no hauria de ser sinònim de feblesa. Saber concedir et permet sumar forces, sense haver de posar en perill la teva meta. Altrament, també és necessari saber quan no ho has de fer, perquè si ho fas vas a la teva contra.
Per això, quan et conviden a fer concessions resulta útil preguntar-se què n’obtindràs: confiança, apropar-me al meu objectiu, no mostrar-me com el gall més fort del galliner…
Si no es manté l’equilibri entre les cessions i beneficis de les dues parts, succeeix exactament el contrari: teixeixes desconfiances.
Per exemple, quan algú utilitza aquest procés d’entesa per aconseguir que només cedeixi un dels actors. O bé quan internament un actor polític no explica per quin motiu s’estan fent aquestes concessions a tots els col·lectius que en formen part.
Què ha fet l’executiu espanyol? Ha fet concessions a les quals no estava obligat? Ha cedit en punts que eren competitius? Ha posat sobre la taula punts competitius que, en realitat per a ells, no ho eren? I els partits independentistes? Han fet concessions? A canvi de què?
Si som capaços de respondre aquestes preguntes, sabrem qui mereix la nostra confiança.
