Que ningú no hi busqui, en aquest article, cap insult al físic de l’alcaldessa de Barcelona perquè no és el cas.
El “paparrisme” de la #ColauPetain té més a veure amb els insectes que han infectat la política des de temps immemorial. És evident que no sóc immortal i tampoc no seria ara qüestió d’anar fent llistes, però, si repassem la història, hi trobarem moments molt característics i semblants a la nova política de la comunista Ada esdevinguda Borbònica llepagoverns.
És el seu un comunisme venut, artificial, plastificat amb perfils adequats al moment actual, però que no deixen de ser part de la nostra naturalesa. M’explicaré: xuclar és el que sempre fan els polítics, a vegades xuclant en la mateixa direcció, a vegades xuclant molt cap a casa i poc per al poble i a vegades repartint aliment, però, comptat i debatut, tots sempre xuclen.
Ho va fer Tarradellas, que va morir Marquès de la mà del Borbó, hereu d’un dictador genocida, i que ara dóna nom a un aeroport.
Ho va fer en Pujol, que a més d’escombrar cap a casa el que no està escrit, xuclava dels partits que han anat governant tot dient que era per afavorir el país, mentre s’ho manegaven entre tots a Suïssa.
Ho va fer ERC, que deia lluitar contra els xucladors professionals i ara ajuda als xucladors professionals a xuclar tant a Espanya com a Catalunya.
I ho va fer el xuclador europeu Xuclà, des de les files del pdcat, per allò de seguir la saga del “jefe”.
I recordem l’activista Gabriel, que anava a fer la independència en divuit mesos i ara es dilueix entre els passadissos del Congrés empeltat de la grisor d’un escenari decadent, xuclant tot el que pot perquè sap que ja no brilla, que ara té un perfil baix a la vora del socialista català baldufa.
I per fi, tornem a la paparra blanca “cum laude” que ho xucla tot perquè ella, que és el melic del món, va néixer abans que la paparra, la blanca, és clar.
