Si bé Ciudadanos a Catalunya va néixer de l’odi, de l’odi sobretot d’Albert Boadella i d’altres personatges sorgits de l’esquerra antifranquista i anticatalanista com els De Carreras, Azua, Girauta i altres, de l’odi cap a tot allò que és propi, cap a la llengua catalana i cap als símbols i cultura de Catalunya, l’operació d’implantació de Ciudadanos a escala espanyola era interessant.
Era interessant perquè podia representar l’aparició d’una força política moderna, de centre, liberal, jove, regenerada, tecnològica, desvinculada de les rèmores que sempre arrosseguen els partits espanyols i nova en tots els sentits, permetent una regeneració de la vida política espanyola sempre marcada per partits prehistòrics. No descobrim la sopa d’all si diem que tant PP com el PSOE encara no han girat de segle.
Però a Ciudadanos això també ho han enfonsat. El fet que fossin dirigents catalans de la següent generació els qui agafessin les regnes del projecte, dirigents catalans com Alberto Carlos Rivera, Carrizosa o Girauta, marcats i criats per l’odi inicial de Ciudadanos, ha traslladat aquesta política de l’odi a Madrid, convertint el partit taronja en una còpia, no ja del PP, sinó de Vox i, a sobre, amb una ideologia desconeguda més enllà dels crits, l’odi i la desqualificació deixant, així, orfes un munt de representants públics i votants que havien apostat per aquesta novetat regeneradora.
La imatge de fa uns dies d’Inés Arrimadas sustentant un cartell contra Adriana Lastra mentre aquesta intervenia és la imatge de no haver entès res, de dirigents que, més enllà de contrastades qualitats comunicatives, només tenen un registre polític: el de la histèria, l’odi i la desqualificació. I així és com han enfonsat un projecte que era interessant a Espanya, perquè l’antipolítica no és política, sinó el contrari.
