No es donen cap de les condicions. La situació a Catalunya no només no ha millorat d’ençà que el PSOE va entrar al Govern de l’Estat, sinó que en els darrers mesos hem patit quotes de violència i repressió superiors a les que va infligir el PP l’octubre del 2017 i durant el 155. Ni aquell “A por ellos!” va ser tan dur com el que estem patint els darrers mesos, amb escenes dantesques de violència policial, registres i controls diaris, empresonaments, atacs a la llibertat d’expressió, pallisses, connivència amb elements feixistes i maltractaments i amenaces a comissaria.
El pacte entre el PSOE amb les propostes més ultres de la història i un Podemos que ha passat de voler assaltar el cel a demanar clemència per unes engrunes i uns Ministeris, tracta el conflicte català com un “problema de convivència” i fa seves les tesis aznaristes. No dota ni tan sols del qualificatiu de polític al conflicte entre l’Estat i el republicanisme català i la seva màxima és la normalització de la vida política sense solucionar o donar resposta a cap de les demandes democràtiques. Ras i curt, pacificar-ho tot i tornar al bell i còmode autonomisme.
L’únic argument del Règim és que l’alternativa que ens ofereix aquesta Espanya és pitjor. L’amenaça de sempre, que ara ha agafat la forma de VOX i que l’1 d’octubre o durant la Transició encarnaven els militars. Aquella amenaça que fa que la gent s’aturi i no avanci cap a canvis reals. La cultura de la por, la por ara a un VOX que serveix al Règim del 78 per a blanquejar a PSOE i PP i evitar que la societat es rebel.li definitivament. Tot això amanit amb unes propostes de millores cosmètiques en diferents àmbits que allunyen les millores reals que significaria trencar amb l’entramat d’aquest Estat postfranquista i corrupte.
Però, encara que no ens ho creguem, l’independentisme català i basc tenen la clau per a evitar que es tanqui el conflicte per dalt. Si actua amb fermesa i unitat es pot pressionar a l’Estat per a una solució dialogada que inclogui el final de la repressió, l’alliberament de tots els presos i un referèndum d’autodeterminació en un termini acceptable. Si ERC, Bildu, JxCati la CUP volen, no hi haurà govern fins que l’Estat accepti un diàleg amb aquests acords de mínims. I és molt difícil que l’aritmètica variï, ni per un costat ni per l’altre, amb unes noves eleccions.
La convocatòria d’unes noves eleccions, a més, obriria un període de desestabilització que podria anar acompanyat de noves mobilitzacions al carrer. Un període de nervis als mercats i de nous incentius perquè organismes estrangers pressionin per una solució a un conflicte que no volen que es cronifiqui i afecti el funcionament econòmic de la regió mediterrània.
Cal no perdre aquesta oportunitat i mantenir amb fermesa i unitat un ‘No’ a Sánchez si no accepta un diàleg real i les demandes democràtiques catalanes. Facilitar la investidura del pitjor PSOE amb un ‘Sí’ o una abstenció a canvi d’uns compromisos ridículs o, encara pitjor, gratuïtament, no només seria un aval a la repressió, sinó que seria un insult als gairebé mil ferits i mutilats, als centenars i centenars d’encausats, als més de 30 nous presos i als milers de colpejats, registrats o humiliats arreu del país durant els darrers mesos de mobilitzacions. No podeu tornar a vendre’ns de nou, perquè ens deixareu més indefensos que mai.
