A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya els votants tindrem ocasió de passar comptes amb els partits unionistes i equidistants pels més de tres anys de repressió venjativa i il·legal de l’Estat, i amb els partits independentistes pel fracàs col·lectiu a l’hora de fer efectiu el referèndum del Primer d’Octubre de 2017.
De la premsa, entitats independentistes, xarxes socials i converses ens arriben amargues queixes dient: “Els partits ens han fallat”; “Només s’ocupen d’interessos partidistes”; “No han estat capaços de posar-se d’acord”; “Es barallen” i fins i tot “Són uns traïdors”.
Cal tenir clar que la independència no ens la portaran els partits, ni Europa quan vegi que som molts, moltíssims i sense un paper a terra, ni les sentències internacionals. En lloc d’encarregar la independència “Amazon”, que te la duen a casa, des de la ciutadania hem de practicar la independència “Ikea”: Fes-t’ho tu mateix.
A Bielorússia ho han entès perfectament. Els manifestants pro-democràcia fa dos mesos i mig que estan de mobilització ininterrompuda. Persisteixen malgrat els cops i detencions, les tortures, els exilis forçats i fins i tot algunes desaparicions i morts. I el virus. La líder opositora Svetlana Tikhanóvskaia considera que el pitjor error possible del dictador Lukaixenko ha estat recórrer a la violència.
A casa nostra també sabem que la via autoritària es revelarà perdedora per a l’Estat. Madrid guanya temps, ens entorpeix i divideix, sí, i tanmateix fa la independència ineluctable. Els jutges franquistes són la darrera trinxera d’un estat embogit. El mateix Zarzalejos ho reconeix -amb altres paraules. L’aprovació d’un debat per part membres de la mesa en exercici de la sobirania del Parlament i inviolabilitat del seu càrrec ha provocat 3 escales de reacció (i en judicis separats!) segons el protagonista:
11 anys i mig de presó si ets presidenta i molt destacada líder independentista (Carme Forcadell);
Inhabilitació i 30.000 € de multa per a “indepes més normalets”; i res de res si ets federalista i demostres entusiasme per “nuestro Ejército” (Joan Josep Nuet).
El desànim i la frustració després de tres anys d’entomar decisions judicials cada cop més bananeres recorre bona part del moviment. Afecta l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, però se centra en els partits polítics perquè se’ls considera els principals responsables.
Ara bé, cal culpar-los per igual, els partits?
Crec que tots han deixat paleses mancances i errors. En ocasions crucials se’ls ha notat la manca de preparació i la por, perquè la repressió, d’antuvi, funciona. Nogensmenys, hi ha enormes diferències entre ells.
Em dol a l’ànima observar com la cúpula d’Esquerra Republicana sembla esforçar-se més per ajornar la independència que per fer-la efectiva. Coincideixo amb el professor Ramón Cotarelo en què qui devalua el Parlament català però estabilitza l’Estat “a cambio de nada”, planteja cada cop més condicions i més difícils per materialitzar el mandat del Primer d’Octubre i el posposa ad calendas grecas, ben lluny en el temps, està treballant per la unitat d’Espanya.
La comunicació pública d’Esquerra Republicana és molt confusa. Un diu que s’estima més una vacuna que la independència, mentre l’altre lloa els beneficis de l’Estat propi. De vegades no saps ben bé de quina república estan parlant, l’espanyola o la catalana.
La premsa alemanya interpreta que Esquerra és ara moderada i es podria acontentar amb una reforma de l’Estatut, mentre que el nou partit de Carles Puigdemont aposta per la confrontació i la independència.
Esquerra Republicana tendeix ara a prioritzar l’eix d’esquerres al nacional, cosa que em sembla d’una innocència o d’un maquiavel·lisme imperdonable. L’alcaldessa Ada Colau i el PSC sempre fan costat a Espanya, no a les “esquerres”. Si Manuel Valls proposa retirar la Medalla d’Or de Barcelona a un admirable patriota català i antifeixista exemplar com Heribert Barrera, que era un home d’Esquerra, ho fan sense despentinar-se.
Contràriament a 2015, en què l’ANC demanava ingènuament el vot per qualsevol partit independentista, ara tenim perspectiva. Els últims cinc anys han estat reveladors.
Si analitzem la CUP, observem que va determinar la presidència de la Generalitat amb un 8% dels vots, contra la voluntat de la llista que apostà per la unitat i que guanyà amb quasi un 40%. Atès que “els acords muten”, la CUP va tombar el pressupost el 2016 perquè aquest 8% havia decidit que no era prou anticapitalista. El 2018, va menysprear el candidat a president de la Generalitat Jordi Turull, ex-pres polític i imminent pres polític, titllant-lo d'”autonomista”.
Aquest 2020, i en això coincideixen tristament CUP i ERC, van deixar la líder parlamentària de Junts per Catalunya al Congreso, Laura Borràs, als peus del jutge Marchena al Tribunal Supremo perquè ella es va negar a autoaplicar-se la repressió política i cedir l’escó com volia l’Estat. El mateix model l’han repetit tots dos partits amb el president Torra: li exigien convocar eleccions i apartar-se del càrrec de forma profilàctica. Esperonats per la vicepresidenta Carmen Calvo, En Comú Podem i la premsa del règim, empenyien perquè el futur represaliat li fes la feina bruta a l’Estat i de passada renunciés a defensar els seus drets fonamentals per la via judicial europea.
Entre “els partits independentistes” hi ha classes.
Només hi ha una opció política que ha aconseguit triomfs determinants davant la Justícia europea. És l’única que ha empès de manera consistent, sempre, per la unitat com a instrument més fort per saltar la paret autoritària del règim del ’78 i assolir la independència. Altres opcions han prioritzat interessos de partit, legítims, però mediocres.
Amb totes les seves misèries i contradiccions, que han estat moltes (massa), el projecte que encapçala el president legítim Carles Puigdemont apareix, en la meva opinió, com l’eina més adient per preparar l’embat definitiu amb l’Estat –i guanyar-lo. Aviat. Els eurodiputats volen tornar a casa.
