Si al llarg dels anys i en el camí cap a la independència n’hem tingut de tots colors i ens hem empescat excuses fins i tot tan ridícules com aquella de “cal eixamplar la base” quan a l’1-O ja havíem guanyat, ara ens en trobem una altra de prou contundent per intentar aturar el projecte cap a la República Catalana: UNA PANDÈMIA!
Ara sí que ens tornen a tenir allà on volen, i on vam renunciar a partir dels dies posteriors al referèndum. Qui no ens vol units i forts sinó descontrolats? Doncs, la classe política, inclosa la nostra també. És la nostra classe política independentista la que ens controla amb excuses de mal pagador, és la que es posa al davant de la revolució quan veu que la cosa va de debò, com va fer el president Mas després de la Diada aixecant els quatre dits de la mà en senyal de País, o quan entre tots (sindicats i partits) vam fer aquella vaga general del #3Oct que es podia haver convertit en la nova Canadenca i no una mani festivo/teatrera com va acabar sent. La llista segueix i és llarga: quan en Junqueras ja havia plantejat que qui quedés com a traïdor fos en Puigdemont; quan Puigdemont va suspendre la DUI per dialogar, perquè deia que no volia morts; quan el #27Oct finalment va ser un acte polític sense validesa, però, com s’ha vist, amb duríssimes conseqüències penals; quan en Rufián es presenta prop d’Urquinaona per barrar el pas als “violents” de la nostra part i començar allà mateix el parany del sit and talk, o quan el president Torra, investit, acaba claudicant per conservar el govern de coalició, fins a la tornada del president legítim.
Les excuses han estat vàries i variables, però totes sempre han tingut una cosa en comú: ARA NO TOCA. Així ho van fer, fins i tot, Macià i Companys: ho van dir els presidents Pujol i Mas, ho han dit el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras i, fa ben poc, ho va dir fins i tot na Mireia Vehí, de la Cup.
El MHP Torra ha intentat alguna cosa, però els partits de coalició li han barrat el pas. Sols cal recordar com el van deixar sol amb el tema de la pancarta al balcó de Palau, amb el seu suport als CDR, i com l’han anat embrutant dient que solament és un activista posat per anar tirant fins que tot torni al seu lloc.
Molts polítics són gent honesta, això no ho discuteix ningú o almenys jo no, però Catalunya també té el seu deep state que, com a l’Estat espanyol, només vol el control i que res no canviï.
Ara l’excusa perfecta és la pandèmia i la crisi econòmica que arrossegarà. Així que fer efectiva la suspesa declaració d’independència en aquests moments no ho entendria la resta del món. Més que mai ens dirien supremacistes, radicals, egoistes, i ningú no ens donaria suport
Ara toca tornar a remar pel bé de les “persones” diuen. Cal aixecar de nou Espanya, no els podem abandonar, som els més democràtics, van dient amb paraules tendres al Congreso, mentre des de la central segueixen mentint (dient una cosa avui i demà la contrària com que donen uns diners que fa dos anys que ja haurien d’haver arribat), robant (emportant-se material sanitari a l’empara d’un estat d’alarma), saquejant (l’espoli fiscal que no cessa), menystenint (ignorant tota iniciativa que vingui de Catalunya sigui del Govern o dels especialistes en pandèmies). Aquest cop no en sortirà només perjudicat el poble sinó, paradoxalment, també el deep state català. I la pregunta és: també es deixaran entabanar i vèncer?
Deixem a part les fílies i fòbies que tinguem, els amics, coneguts i fins i tot afinitats i estimes diverses de cada un de nosaltres. Els partits, pocs i dividits no poden fer-ho ni nosaltres no podem seguir deixant que continuï aquest engany de creure que els partits creats en el marc de l’autonomisme deixaran els seus crèdits per llençar-se a una aventura en la qual no saben quin lloc hi ocupen, sigui ara o al final. Si no els fotem fora del circuit, si no en som conscients de tot això, no avançarem.
