L’independentisme sempre ha arrossegat un complex d’inferioritat en la seva causa que rau, sobretot, en la seva simbologia i cultura. Les banderes, la llengua i, fins i tot, les seves expressions més folklòriques, han sigut sempre una mena de llosa que serveix d’excusa per als ideòlegs de “l’eixamplament de base” per justificar la reculada massiva cap a l’autonomisme més ferotge.
L’any 2015 vaig tenir l’oportunitat de compartir l’experiència de formar part de l’equip de comunicació de Súmate, on vaig acompanyar l’exdiputat i president de l’entitat, Eduardo Reyes, per tot el país i, amb la campanya de Junts pel Sí, vam treballar en els espais més contraris a la causa independentista.
En una de les reunions de campanya hi havia un quòrum general sobre el fet, evident, que en aquests entorns no t’hi pots presentar imposant la teva simbologia. Regar d’estelades i missatges independentistes un espai unionista no només no suma, sinó que també reactiva l’electorat contrari a l’estat propi. En això ens serveix el símil esportiu: Si ets del Barça, per molt que estiguis rodejat de banderes del Madrid no deixaràs de cantar que Messi és el déu del futbol i et posaràs a venerar Vinicius Junior i el seu gol de rebot contra el Valladolid.
En aquests espais no pots ser artificial, has de ser autèntic, i autèntics eren els representants de Súmate que es van implicar en la campanya del 27 de setembre amb JxSí i la CUP. Autenticitat, no artificialitat. La mateixa que va exigir Junqueras en una de les reunions dient, “no podem enviar només un paracaigudista i prou”.
Aquesta frontera de vidre que té l’independentisme en la zona metropolitana de Barcelona no es trenca amagant l’estelada ni discutint en castellà amb un accent que delata, se supera amb la mateixa normalitat amb la qual la immersió lingüística va arribar a les escoles. La normalitat amb la qual Rull es dirigia en català, Comín combinava les dues llengües i en Reyes tancava amb la seva passió. Fluïa una espontaneïtat on la llengua no era excusa ni problema. El handicap, i d’això en vàrem ser testimonis, era quan aquell/a que sempre s’ha dirigit en català sorprenia els assistents amb un castellà inconnex amb la seva presència pública. Aquesta situació, que es va donar en més d’una ocasió, penalitzava. Ja que no feia més que constatar un interès fred i polític de recaptador de vots.
El resultat de dissimular el teu objectiu amb una actitud tan descarada era negatiu. L’estratègia d’aquell moment era la mateixa que es vol reeditar ara, amagar la teva naturalesa sota la pell de xai tractant la gent d’idiota. Però la gent no ho és: “Lleváis a Romeva de número uno pero haréis de president a Artur Mas”. Fitxats.
Una de les lliçons més clares que es van treure d’aquella campanya en les àrees més difícils per a l’independentisme és que el símbol i la llengua no fan la cosa, sinó l’argumentari i la transparència a l’hora d’explicar-se. En la gran majoria d’actes l’absència d’estelades era total. De fet, l’únic símbol era el del logo de Junts pel Sí. El debat, les interpel·lacions un cop acabava l’acte, seguia sempre una qüestió social: les pensions, l’euro, els papers dels immigrants que ara estan tramitant la seva nacionalitat, la llei de dependència i, residualment, el dret a seguir sent espanyols. Els problemes reals, com diria aquell.
La proposta que ha encetat ERC, ara en mans de Sergi Sol, és la d’un intent d’engany totalment contraproduent. Col·locar en la diana del problema per créixer l’estelada rebat, per exemple, que s’utilitzin els llaços grocs per recordar la repressió judicial de l’Estat. Justificar amb la llengua aquesta manca d’eixamplament situa l’independentista com una mena de colonitzador que s’ha d’infiltrar. La lectura, per tant, segueix sent tan errònia com era l’any 2015. Si no tens un discurs atractiu i sincer, treballa’l. Si no, acabes sent una mena d’element prostituït disposat a renunciar a tot per un vot. I això és tan pervers que només pot estar condemnat a la derrota.
En les eleccions del 21 de desembre les tres forces republicanes -Junts per Catalunya, ERC i la CUP- van créixer prop de 110.000 vots en comparació amb les eleccions del 27 de setembre del 2015. Una gran part d’aquests, uns 60.000, foren en zones com el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental i l’Oriental. Un creixement que es produeix arran de la desobediència, la unilateralitat i la resposta repressora de l’Estat.
La frontera de vidre només s’esquerda des de la naturalitat que suposa defensar les teves idees, ben argumentades, sense amagar allò que et representa. Amb els teus símbols, la teva llengua. Renunciar a això és jugar a l’engany.
