Fa poc la Sra. Yolanda Díaz, ministra de treball, va anunciar que volia enviar inspectors al camp para verificar si es donaven situacions d’esclavitud, amb l’ordre de vigilar si trobaven gent amb blaus, cadenes i altres signes d’esclavitud. No dubto de la bona voluntat de Yolanda Díaz, que és una persona militant de tota la vida en organitzacions d’esquerra, amb segurament molt bones intencions cap als immigrants.
Per altra part hi ha nombroses iniciatives, no només a Espanya, que demanen la regularització de totes les persones que no tenen papers legals i viuen dins de les nostres fronteres en aquests moments de confinament, en els que a més a més són necessaris per als treballs al camp, per la cura de persones dependents…
Crec que en aquest tema, com en tots, cal ser pràctics i actuar amb fermesa però també amb precaució. Sobretot cal pensar que no hi ha solucions màgiques i/o senzilles. Miri Sra. Ministra, un dels problemes més greus que tenen els no legalitzats són precisament les inspeccions. Com més inspeccions més secretisme! Conec a nois que han treballat una setmana recollint taronges i no els han pagat. ¿Què han fet? Res. Saben que si ho denuncien a la policia, aquesta els pot enviar a un jutge i aquest endossar-los-hi una ordre d’expulsió de 5 anys. No els expulsaran, clar, això és molt car! Però a l’hora de regularitzar-se no ho podrà fer perquè teòricament són fora d’Espanya per cinc anys. Així que si no et paguen, calles. En altres casos, l’empresari agafa una persona de confiança perquè s’encarregui de portar als treballadors al camp i pagar-los. Aquest encarregat es queda una bona part del salari i ningú pot dir res. Ni tan sols se sap qui és el que contracta!
No descobriré cap secret per la policia si dic que molts immigrants sense papers treballen amb la targeta d’una altra persona. L’empresari agrícola els contracta, paga les quotes de la Seguretat Social i el treballador cobra un salari baix però decent. Però…. clar. Posat que la policia ho sap, inspeccionen als treballadors i els prenen les empremtes digitals i si no coincideixen, en el millor dels casos perden el treball, contracte, Seguretat Social… A partir d’aquest moment han de treballar d’incògnit, d’amagat, ja que els empresaris els necessiten. Si això passa per exemple en el camp d’Albacete, en plena collita d’alls, ¿què es pot fer? ¿Deixar que els alls es podreixin, perdre-ho tot i que els consumidors europeus comprin alls procedents de Xina? Doncs no, els tornarà a recollir el mateix treballador, sense contracte i d’amagat. Això és el que propicia les situacions d’injustícia.
Ens podem preguntar per què aquests empresaris del camp no els demanen la legalització. Sí que podrien demanar-la, però hi ha molts problemes. El més important és el de la mateixa llei d’estrangeria. Cal contractar per un any, y generalment els treballs del camp són temporals, no duren un any. Però és que a més a més el procés és molt llarg, en algunes províncies d’almenys 6 mesos. On són les collites o les sembres passats aquests 6 mesos? Com qualsevol empresari, també en el camp es contracta quan es necessita, i menys que en qualsevol altra empresa és obvi que no es pot esperar 6 mesos.
Però és que a més a més hi ha altres problemes. Per obtenir el primer permís de residència es necessita demostrar arrelament a Espanya. El primer requisit és estar empadronat durant tres anys en algun municipi. Només es necessita el passaport i el permís del propietari del domicili. ¡I aquest és el problema! En realitat qualsevol espanyol propietari d’un pis pot empadronar sense cap problema a un immigrant. Només es necessita bona voluntat i perdre la por. Molta gent es pensa que si empadrona a algú, aquest se li ficarà a casa seva. No crec que això hagi passat mai, perquè el que necessiten és un empadronament, per viure ja s’espavilen. Aconsellaria donar a conèixer als serveis socials per si hi hagués algun problema, però seria una bona manera d’ajudar a aconseguir legalitzacions. A més, per l’arrelament es necessita la realització de cursos per l’aprenentatge de la llengua. En el cas de Catalunya en general el català, però si una persona ve d’altres comunitats, també li serveix el castellà. A Catalunya hi ha moltes organitzacions i ajuntaments que ofereixen aquestes classes per estrangers, i en general no hi ha problemes en aquest aspecte. Però sí que n’hi ha en altres comunitats. Alguns estrangers, principalment de l’África negra, tenen problemes per realitzar cursos, ja que mai queda lloc per a ells. No sabem si hi ha algun tipus de racisme, si es dóna prioritat a altres col·lectius o si es dediquen menys recursos dels necessaris.
I si quan s’ha aconseguit tenir un empadronament de tres anys, els cursos pertinents, el contracte d’un any, té il·lusions amb una imminent legalització…. Et queda l’escull de les delegacions del govern. Ignoro el que passa en altres subdelegacions, però parlaré per la de Girona, que conec. Des de molt abans de la crisi de la Covid-19, en demanar cita prèvia et trobaves amb l’afegitó “En aquests moments no podem donar cita, aviat l’atendrem…” Hi ha persones que es passen mesos demanant una cita prèvia que mai es rep. ¿Per què? Sembla que falta personal per supervisar els tràmits. A pesar de les peticions per part dels responsables, el govern espanyol no té diners, no en tenia abans de la crisi, per contractar a una o dues persones destinades a les oficines d’estrangeria! Sort que volen enviar als universitaris a recollir fruita. Com a mínim podrien contractar a dues persones qualificades per rebaixar un xic l’angoixa tant dels que encara treballen a estrangeria com pels demandants de papers. Això no és ironia, això és un gran enuig!
¿Però què podem fer mentrestant? És evident que els polítics ara no estan per canviar la llei d’estrangeria. Que tampoc es poden legalitzar a tots els estrangers sense papers que hi ha a l’Estat. No hi ha suficient personal en les delegacions del Gobierno. Però sí que es podria fer el mateix que amb els demandants d’asil: un paper provisional que permeti treballar mentre no es pugui tramitar la legalització plena. Després ja es podrà veure a qui es pot legalitzar i a qui no. Em consta que per aquesta tasca poden comptar amb la col·laboració de Caritas i Creu Roja i de totes les organitzacions de solidaritat que hi ha en els municipis i comunitats de tota Espanya, a més evidentment de serveis socials i policies.
Sé que això sembla molt poc, però cal ser conscient que no es legalitzarà a tot el món, per problemes burocràtics i polítics, i en canvi es podrà suavitzar la situació, per una part dels empresaris del camp i per altre de les persones no legalitzades.
Prego que es faci una crida generalitzada al Gobierno espanyol, i principalment al ministre d’interior i a la ministra de treball perquè es busquin solucions pràctiques per pal·liar els problemes del nostre camp per un costat i de milers de persones que malviuen en el nostre país, algunes des de fa anys i que estan patint desmesuradament l’actual crisi.
Sra. Yolanda Díaz, Sr. Grande Marlaska, sé que per al que els demano es necessita una gran dosi de valentia, que l’oposició pot ser ferotge, però també poden pensar que molts agricultors i empresaris del camp els estaran molt agraïts. També els consumidors que podrem continuar consumint productes del nostre país, sabent que la facilitat per treballar per part de molts estrangers propiciarà també un millor benestar per a tots, no només pels immigrants.
A vegades no cal sortir de la mateixa terra perquè el vol d’una papallona en un lloc es noti a milions d’altres llocs a la vegada.
DOLORS TERRADAS VIÑALS
Professora de història jubilada, voluntària en assumptes d’estrangeria y cooperació, exdiputada de “En Comú Podem”, sòcia fundadora de l’ONG Banyoles Solidària, ONG del Pla de l’Estany.
