Inversors internacionals i mandataris alemanys estan cada cop més preocupats amb el Regne d’Espanya. L’agència de notícies nord-americana Bloomberg va deixar caure una bomba informativa, amb un article que avisava de la preocupació a Berlín amb la fragilitat política, econòmica i sanitària del Regne. Des de la Universitat de l’Exèrcit a Munic, el catedràtic d’Economia Friedrich L. Sell considera Espanya un Estat ja quasi fallit, i incapaç de gestionar els fons europeus de recuperació de la Covid: demana que sigui el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional que n’avaluïn els projectes. Sell creu que la Comissió Europea no és prou conscient de la situació real d’Espanya i l’urgeix a “despertar”. Els alemanys pateixen per la moneda única, atès que Espanya representa més del 10% de l’economia de l’eurozona. Grècia n’és només l’1,57%, i a punt va estar de fer saltar l’euro enlaire.
Aquesta crisi multinivell es cova des de fa molts anys. Al seu gran catalitzador, el procés d’independència català, s’hi ha afegit la pandèmia de la covid-19. Les institucions del ’78 han envellit malament, i es troben desbordades.
“Ara correspon als diputats catalans formar govern“, postil·lava la portaveu de la cancellera alemanya Angela Merkel el 22 de desembre de 2017. El Parlament de Catalunya no va poder elegir ni el primer, ni el segon, ni el tercer candidat a president. El quart ha estat suspès com a diputat i inhabilitat. Espanya fa 3 anys que ens reprimeix a fons, tot ignorant els clams europeus de desescalada.
El 30 de setembre es va fer públic un molt decebedor informe de la Comissió Europea sobre l’Estat de Dret als Estats Membres, redactat sota la batuta del comissari de Justícia, el liberal francòfon belga Didier Reynders.
No cal ser Sherlock Holmes per intuir que Espanya deu haver pressionat de valent per foragitar de l’examen oficial les expressions maleïdes: Catalunya, independentisme, repressió de minoria nacional i vulneració de drets fonamentals. Els poders públics espanyols es mostraren eufòrics, malgrat la severíssima crítica que es fa a la manca de legitimitat democràtica i risc de politització de la Justícia. Molt el·lípticament, en criticar el funcionament dels tribunals espanyols, es podria inferir que la Comissió Europea apunta a l’arbitrarietat de les condemnes per l’1-O. Però no. Brussel·les ens envia el missatge: “Ja us ho fareu. Espavileu-vos”.
Als europeistes ens entristeix veure una Comissió tan feble políticament, presonera dels interessos i imposicions dels Estats. Obviar Catalunya en un examen d’Estat de Dret resulta tan grotesc, que la Comissió fa més mal al seu propi prestigi que a nosaltres. Sabem que els dirigents i institucions ens ignoraran, frenaran i ens amenaçaran de tots els mals fins que els catalans ens guanyem la independència nosaltres sols. Llavors, Europa ens acollirà i aplaudirà com a campions de la democràcia i model de lluita no-violenta. El 1991, Jacques Delors, aleshores president de la Comissió Europea, va assegurar a Eslovènia que no la reconeixerien mai com a estat independent.
Catalunya ha d’estar preparada i empènyer perquè arribi un moment anàleg al 9 de novembre de 1989, en què el Mur de Berlín caigué per la incompetència d’un portaveu comunista. El bloc soviètic estava tan corcat, i la República Democràtica Alemanya era tota ella tan mentida, que l’error d’un funcionari en llegir un comunicat desfermà la fi d’una era.
Hauríem de fer públiques a Europa totes les informacions sobre els incompliments de l’Estat de Dret per part d’Espanya que els organismes catalans s’han fet arribar a la Comissió. L’informe europeu ignora per complet la repressió dels nostres drets fonamentals, mentre carrega els neulers contra els nous països membres de l’Est d’Europa. Tant és així, que el ministre d’Exteriors hongarès, incrèdul, comentà sobre l’avaluació de sengles reformes judicials: “Si una cosa està bé a Espanya, com és que està malament a Polònia?”.
Hem de denunciar la supèrbia, les dobles vares de mesurar i el biaix contra l’Europa de l’Est de les institucions a Brussel·les. En això, els nostres interessos coincideixen amb Hongria i Polònia, sense que impliqui de cap manera refrendar els seus abusos.
Hongria va perdre amb el Tractat de Trianon fa just un segle dos terços del seu territori i més del 60% de la seva població. Protegir les minories magiars als estats veïns és política d’Estat, mani qui mani. Viktor Orbán passarà, i l’interès nacional d’Hongria romandrà.
Les minories hongareses han llançat una Iniciativa Ciutadana Europea “Regions Nacionals” per aconseguir el reconeixement de les comunitats nacionals. Amb el suport d’altres minories europees, recullen signatures a RegionsNacionals.eu per poder tractar directament amb la Comissió Europea i accedir als fons de cohesió.
Sovint, no som conscients de l’ascendència que té Catalunya entre les comunitats sense Estat. Per tot Europa les nacions oprimides veuen en nosaltres un referent. Fer-los costat té tot el sentit com la minoria nacional oprimida que malauradament encara som, i també des del punt de vista de la solidaritat i de l’establiment de xarxes de cooperació. No ens sobren aliats internacionals.
Signeu, si us plau, aquesta Iniciativa Ciutadana Europea “RegionsNacionals.eu”. Ajudem les minories europees a millorar el seu estatus a Europa, mentre esperem la nostra oportunitat, aviat, per bastir la nostra pròpia república independent.
