“No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.”
Vicent Andrés Estellés, Els amants. A: Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30
Va marxar precipitadament, massa prompte, deixant-nos poemes inoblidables sobre l’amor, el sexe i la mort. Els valencians vivim l’aniversari de la seua partida d’aquest món material amb una certa tristesa. Perquè el centenari del poeta s’acosta i existeix una tendència a no reivindicar prou als nostres grans en el terreny de la cultura.
Encara que podria dir-se que segueix entre nosaltres. Doncs el seu llenguatge col·loquial es manté ferm sobre les bases de la gran cultura literària i lingüística, Vicent Andrés Estellés (Burjasot, Valencia, 4 de setembre de 1924-València, 27 de març de 1993) ha aconseguit endinsar-se en el segle XXI i arribar fins i tot a la generació Z a través del marxandatge. Des de samarretes, totebags, motxilles i calcetins porten brodats els seus versos. Fins i tot la cèlebre marca d’objectes motivacionals Mr. Wonderful va serigrafiar una tassa amb: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Pot ser que el vers més conegut.
Cronista de la seua època, va saber narrar mitjançant un depurat estil periodístic el que ocorria al seu al voltant, testimoniatge de la València de postguerra. Mentrestant, en la seua faceta poètica, llançava llum on va haver-hi foscor. Què hem aprés d’ell els de la meua generació? Soc una dona de quaranta anys, apassionada escriptora i enamorada amb bogeria, aquestes dues últimes coses supose que m’uneixen a l’autor i m’omplin d’una certa melancolia.
Quan llegíem al poeta a l’escola ho féiem per obligació i no sabíem quantes vegades tornaríem als seus versos una vegada i una altra. Cada línia, cada frase, cada pàgina seua ens ensenya a viure el present. Potser si passàrem més temps llegint a autors com ell, de la seua talla, en el silenci que poc experimentem apagant tots els dispositius de comunicació, la tan demandada i perduda espiritualitat tornaria. Inspirant-nos més que una xarrada TED o un tutorial de YouTube, lluny dels vídeos que passem amb el dit en una pantalla per a oblidar-los immediatament.
Assumir la veu del poble no és poca cosa. A més de transcendir durant dècades i continuar vigent amb tanta força. Tant de bo poguérem mostrar-li lo lluny que han arribat les seues paraules. Reflexions mundanes i amb els peus a la terra, terra en la qual rebolcar-se per a viure el moment. Al cap i a la fi, com deia el mestre Joan Fuster: Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia; la fam, el sexe, la mort. L’essencial de la nostra efímera existència. La veu del poeta ens anima a viure la quotidianitat amb amor i empatia, sense baralles absurdes, guerres grans o xicotetes. Triant estimar.
