Demà, 9 de juny, farà tres anys que el president Carles Puigdemont va anunciar solemnement, des del Palau de la Generalitat, la data i la pregunta del referèndum de l’1 d’octubre. Ningú s’imaginava llavors, tampoc cap de les autoritats que van ser presents en aquell acte, l’abast polític i social d’aquella declaració, que es va fer set anys després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia.
Puigdemont i la majoria parlamentària que l’avalava van voler impulsar un referèndum no acordat amb el govern espanyol i van activar una legítima acció popular per defensar el dret a l’autodeterminació. Posteriorment, hi va haver multitudinàries concentracions socials, com la convocada davant de les emblemàtiques quatre columnes de Puig i Cadafalch, per reafirmar aquella declaració del president del govern català i per advertir que el poble “estarà al costat del govern” i “que acudirà a les urnes i defensarà amb totes les forces la democràcia”. I així va ser.
La reivindicació legítima del dret a decidir i de la celebració d’un referèndum del poble català era inapel·lable. I no ho dic per les multitudinàries manifestacions populars i pacífiques de les diverses Diades, des del 2012 fins al 2017, ni per les quasi 2.350.000 persones que van votar el 9N del 2014, sinó per tenir com a objectiu un dret democràtic i fonamental. No sóc d’aquells que confonen la legitimitat i la validesa d’una acció popular en funció de si aquesta té una majoria qualificada al darrere o si és acceptada per una gran majoria, perquè llavors hauríem de considerar il·legítimes multitud de protestes i d’accions de desobediència civil que, iniciades des de col·lectius socials molt minoritaris o basades en reivindicacions molt marginals, ens han fet progressar extraordinàriament com a humanitat. El camí cap al referèndum de l’1O i el mateix referèndum va ser un acte de desobediència civil legítim, i no pas minoritari, i, com van advertir observadors internacionals, susceptible de ser assumit com a base d’empoderament per a futures decisions institucionals dels nostres representants polítics.
Des de llavors fins avui han passat moltes coses i cadascú les ha viscut i analitzat de manera molt heterogènia i molt parcial. Només cal fer un cop d’ull a l’enorme quantitat de llibres que s’han editat i d’articles que s’han escrit. S’arriba a una diversitat de conclusions basades en l’experiència viscuda i en multitud d’incompletes fonts d’informació, perquè ningú coneix a fons què va passar en la preparació, execució i gestió del referèndum. Hi ha qui fins i tot pontifica, sense dubtar ni matisar, sobre què es va fer bé i, encara més, sobre què es va fer malament en el pre i en el post referèndum, però la majoria ho fan des de la distància de la seva còmoda torre de marfil. Convindria deixar de banda la crítica a determinades decisions preses durant la preparació del referèndum i a les accions concretes que es van fer després del referèndum, i ser molt conscients que les primeres es van fer amb l’aval d’una majoria absoluta parlamentària i d’una voluntat popular indubtable, i les segones van succeir en un context de màxima tensió i repressió de l’estat espanyol. I, totes elles, mai experimentades.
Per tant, convé saber si persistim legítimament en l’exercici del dret a l’autodeterminació, com ens va suggerir l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans en el comunicat que va fer l’octubre del 2017: “l’única solució és suspendre les mesures repressives i organitzar un referèndum per determinar els veritables desitjos de la població catalana”. Amb la confrontació de la desobediència civil (el diàleg amb les institucions espanyoles s’ha demostrat que no ens permet avançar), de manera unilateral (l’acord amb el govern espanyol és una quimera), amb la fortalesa de la protesta social (avalada per un suport més o menys ampli dels nostres representants polítics) i amb unitat popular. És així com es va planificar el referèndum de l’1 d’octubre i és així (i, si pot ser, amb més confrontació, més fortalesa i més unitat) com hem de seguir exigint legítimament el dret irrenunciable a l’autodeterminació, amb independència de si som més o menys.
De la mateixa manera (amb confrontació, fortalesa i unitat), hem de seguir exigint que les preses i els presos polítics surtin de la presó, que les exiliades i els exiliats puguin tornar a Catalunya i que totes les represaliades i els represaliats pendents de judici siguin absolts. Perquè també és absolutament legítim reivindicar-ho, amb independència de si som més o menys els que ho defensem, i també perquè hi ha organismes internacionals acreditats en la lluita per la defensa dels drets humans que així ho reclamen des de l’inici de la repressió de l’estat espanyol.
El referèndum de l’1 d’octubre va ser molt més important del que alguns volen i diuen. A més d’un exercici històric de participació popular i d’una gran victòria col·lectiva, va ser un veritable exercici de desobediència civil en contra de la fòbia democràtica de l’estat espanyol, un acte de dignitat i d’integritat d’un poble que es va rebel·lar contra la repressió a la dissidència, un embat a l’estat espanyol que ha provocat destapar la veritable naturalesa repressiva de les elits polítiques i judicials espanyoles, un advertiment que no estem disposats a obeir decisions legals manifestament injustes i que som capaços d’unir-nos per rebatre-les, una suma de complicitats i compromisos individuals per assolir un objectiu democràtic col·lectiu, i moltes altres coses més. Però sobretot, el referèndum de l’1O i la participació valenta de més dos milions de catalans i catalanes que, malgrat la salvatge repressió de la policia espanyola i de la guàrdia civil, van anar a votar, va ser un acte legítim i efectiu de l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
