No puc més. Necessito cridar “prou!” perquè em dolen les imatges dels bous patint el foc o la soga, atemorits, buscant com escapar del setge, però encara em dol més el meu silenci quan recordo que ells no tenen veu si no els deixem, en préstec, la nostra.
No puc seguir criticant des del faristol del Congrés o des de l’aparador de les xarxes la tortura dels braus a les places de toros, davant del picador o del torero, si em poso de costat quan la mirada de por de l’embolat reflexa el foc amb el que quatre valents han convertit les seves banyes en torxes. I tot per l’entreteniment d’una munió de gent que s’ho mira des del balcó o des dels espais protegits, perquè ho marca la tradició (cada cop menys popular).
No puc més. I se’m trenca el cor en veure la bèstia convertida en ser de llum mentre els humans l’empaitem des de la foscor d’altres temps. I li en diem “festa”, mentre el quitrà crema els ulls del brau, la soga l’ofega i el neguit busca fugida, “cames ajudeu-me”…
Quina distracció és aquesta que necessita realitzar-se fent patir un animal? Tant se val si és pel foc o atrapat en el llaç que l’arrossega pels carrers. Quin sentit té? A quin objectiu respon? Ens fa millors en alguna cosa? Correspon a la imatge del país que volem ser? O ens allunya d’aquella Catalunya que el 2008 va donar un exemple a nivell mundial prohibint les curses de braus?
Aquella victòria històrica del Parlament de Catalunya l’hem lluït amb orgull, fins i tot després que el constitucional en va anul·lar el resultat. La derogació de la norma no en va matar l’esperit. Des del 2011 no hi ha hagut curses de braus a Catalunya.
Tornem a fer-ho. Diguem prou. Perquè, com pot una tradició ser bona si la majoria de la gent la viu com una traïció als valors de la societat que, majoritàriament, clama per millorar el benestar dels animals? De la tradició a la traïció només va una lletra: la D de drets, la D de democràcia.
És urgent canviar legislativament aquesta realitat. Sabem que a Madrid piquem ferro fred (els drets dels animals els defensem arreu). La dreta i l’ extrema dreta espanyoles, i fins i tot una gran majoria socialista, no renunciaran a la festa dels toros que, en contraofensiva per la prohibició a Catalunya, van convertir en patrimoni cultural espanyol. Un reconeixement vergonyós que la UNESCO va reprovar, negant-se a considerar-lo “Patrimoni Immaterial de la Humanitat”. I és que torturar el toro fins a la mort té poc d’humanitat…
A Catalunya podem tornar a aconseguir que la sobirania popular es pronunciï en favor del respecte als animals. Recuperem la iniciativa legislativa per donar resposta a una societat cada cop més defensora dels nostres companys de planeta. Ells tenen drets i nosaltres democràcia per defensar-los. Només ens falta la D de determinació per fer-ho!
Pilar Calvo
