Un fulletó de El Corte Inglés ens informava que el dolç típic de Setmana Santa són les “torrijas“. Mai ho hagués, dit, em pensava que eren els bunyols. Igualment en una revista pretesament empordanesa, si més no es diu Empordà, expliquen com fer les típiques “torrijas” que fem per Setmana Santa(fetes al microones!): “L’arribada de Setmana Santa ens porta a recuperar els grans clàssics d’aquestes dates i, entre ells, no pot faltar una de les tradicions més especials, les ‘torrijas‘ ” diuen categòricament.
Però Espanya ens entra per cada escletxa, i podem acabar que menjar plats i dolços del país serà una cosa clandestina. Aquest surrealisme empordanès és degut al fet que aquest setmanari pertany al grup Prensa Ibérica, especialistes en anticatalanisme (El Periódico, Diari de Girona i altres capçaleres tòxiques).
Certament, les torradetes de Santa Teresa també es fan a Madrid, i potser tenen un origen castellà: però també a Portugal (fàtias douradas), a Holanda i a França (pain perdu). L’invent d’Espanya no s’aguanta ni per aquí: també es fan a Occitània, antiga terra germana dels catalans i no només veïna. Tenen diversos noms segons la contrada: al Perigord, per exemple, s’ en diuen daudinas. Igualment,amb noms diferents, aquestes postres de paella es fan arreu dels Països Catalans: gresoletes dolces, llesques de pa o de papa, llesquetes, coquetes, croquetes (segurament derivat de coquetes), llesques amb ou, i les Balears pa amb quema, sopes de partera; també es fan a Holanda. A Occitània ho trobem arreu, d’Alvèrnia a Gascunya, fins a Provença.. A Anglaterra és torrada francesa, com a Turquia. A Cuba en diuen torrejas.
Amb noms diferents, aquestes postres de paella es fan arreu dels Països Catalans: rostes de Santa Teresa (Alt Camp), “croquetes” (Empordà, etc.), llesquetes de nou, llesques de Santa Teresa, coquetes (Cerdanya), gresoletes dolces (Baix Empordà), llesques de pa o de papa (Mallorca), rosques o rosquetes (País Valencià), llesques amb ou, pa amb quema, pa de la reina, rosta dolça, pa amb quema (Mallorca), llesques dolces (Menorca), sopes de partera a Maó i Alaior.
És també una recepta típicament abacial i conventual: com no podria ser així, amb el nom que té? Ens ho demostra el frare carmelità Francesc del Santíssim Sagrament al llibre Instrucció breu i útil per los cuiners principiants…: “Per fer les torrades que entre nosaltres diem de Santa Teresa, faràs llesques de bon pa primes, y sens cremar-les les posaràs al foc i les torraràs. Posaràs malvasia i aigua en una gibrella, i aixís que les aniràs torrant les mullaràs ab dita aigua i les posaràs a escórrer. Batràs ous ben debatuts, posaràs la paella ab oli al foc, posaràs sucre i canyella ab los ous, ho barrejaràs i en bullir lo oli passaràs les torrades per los ous i les posaràs a la paella, i en tornar rosses les trauràs.”
A casa, al Pla de l’Estany, la mare feia torradetes de Santa Teresa de tant en tant… excepte per Setmana Santa! Això és cosa de Madrid, si bé la premsa espanyolista ens ho vol imposar.
A part de poder-se fer amb pa de barra, es fan amb llonguet, ensaïmada, pa de pessic o bé tortell entorxat o “tortell d’ Olot”. Per elaborar-les, cal mullar pa dins de llet, després passar-les per ou i fregir-lo i ensucrar-les. Se suquen les llesques de pa en un plat amb llet i de seguida se’ls dona volta i volta per l’ou batut. Es fregeixen a foc viu fins que queden daurades. Es retiren de la paella i se’ls hi afegeix sucre per sobre. S’hi pot afegir, a més a més, canyella, o canviar el sucre per mel o un almívar. Hi ha qui les fregeix ben ensucrades, a fi de caramel·litzar el sucre. A Occitània se sol preferir vainilla, que s’afegeix en forma de sucre vainillat; al nord francès s’hi addiciona una cullerada d’algun licor (rom, conyac, armanyac, etc.),i se sol substituir el pa per brioix o un altre pastís.
