A hores d’ara, qui pot negar que l’Assemblea Nacional Catalana, creada el 2012, hagi estat -i és- una de les organitzacions de base amb més capacitat de mobilització de la història recent d’Europa? Ha estat -juntament amb Òmnium- l’entitat que ha liderat en gran mesura un moviment democràtic i popular sense precedents al vell continent des del maig del 68. Afectada -com tot el moviment- pel cop d’Estat que fou el 155 i la brutal onada repressiva desencadenada el 2017 per l’Estat hereu de Franco -el de l’Atado y bien atado i l’A por ellos- l’ANC va entrar a partir d’aquell any en una etapa de desconcert i confusió típica de les societats escapçades quan són sotmeses a règims autoritaris.
Són moments en què els opressors -en aquest cas el Deep State espanyol- són experts en aprofitar les clivelles que creen la divisió interna, el desànim, els retrets i l’atomització de les iniciatives per recuperar el seu poder i procedir a l’esquarterament d’aquella societat rebel -en aquest cas- la nació catalana. En casos com aquest, fins i tot hi ha qui pugui tenir la temptació de rendir-se, d’aprofundir en la ferida de l’automutilació o de les fugides endavant, actuant com una gallina sense cap, quan ara l’únic que interessa fer és reagrupar-nos per enfrontar-nos a l’Estat borbònic i aconseguir la independència.
Jo soc dels qui pensa que estem davant d’una nova etapa esperançadora, certament, en què la gran assignatura que tenim al davant és la reconquesta de la confiança de la gent del nostre país, Catalunya. I això només ho aconseguirem amb l’assoliment de nou d’una Assemblea Nacional Catalana com la del primer temps, unida, eficaç, alegre, amb ànim d’orientar-se clarament cap al centre de l’autopista i l’hegemonisme social i polític. Ni podem convertir l’ANC en un partit ni ens interessen ara viaranys ni subterfugis que ens portin a l’automarginació i a estratègies excloents basades en l’exclusió de cap dels elements clau necessaris per centrar de nou la lluita.
És clar que els partits ens han fallat, sí. Però seguirem amb el lliri a la mà de pensar que sense ells es podrà assolir la independència? Castigar-los, inclús fer-los perdre les eleccions amb l’abstenció, pot haver estat una estratègia comprensible per part de la gent, per què no? Però ara ens interessa deixar-nos de retrets del passat i recompondre la sòlida unitat Societat Civil-Partits-Institucions que ens tornarà a fer guanyadors com al període 2012-2017.
Penso que Lluís Llach és la persona idònia per liderar això. Mundialment conegut, ha representat internacionalment la lluita del poble català durant dècades amb una generositat a prova de tot, passant exili, represàlies, marginacions de tota mena a la seva carrera. Algú l’acusa d’haver-se aproximat a una formació política, i això no és cert. Ell, tradicionalment votant de Poble Lliure, va declarar a les darreres eleccions que donaria suport a la candidatura del MH President Carles Puigdemont perquè considerava prioritari legitimar la seva lluita en el front internacional i la necessitat de culminar-ho amb el seu retorn, la qual operació significaria -i significarà- una de les més contundents victòries del catalanisme contra Espanya del darrer segle. Cal escenificar davant el món que les vils maniobres judicials dels tribunals espanyols contra independentistes catalans s’han basat en un grau intolerable de lawfare. En aquest gest, jo que mai no he votat CiU, coincideixo plenament amb en Llach.
Potser vam fer el buit al retorn de Macià el 1931? Sapiguem veure-hi doncs una gran victòria amb el retorn d’un President legítim que pot acabar de significar la derrota final d’un annexionisme antidemocràtic que no ha dubtat a fer ús de totes les armes il·legals per perseguir-nos: des del Pegasus, al Catalangate, a la Policía Patriótica a l’eliminació, empresonament i persecució dels oponents polítics etc. Menystenir ara aquest patrimoni de lluita seria demencial, incomprensible.
Reprenguem doncs el curs mainstream de l’Assemblea al centre de l’autopista en la lluita per la independència. Una Autopista-Autoroute com la del Pertús-la Jonquera on hi vaig veure cantar l’Estaca un valent Lluís Llach en el famós tall convocat pel Tsunami el dia 11 de novembre de 2019. Poques coses m’han quedat més gravades a la memòria. És aquesta lluita -al centre de l’autopista- on hem de centrar tota la lluita i tornar a convocar tothom -persones, institucions, entitats i institucions- per acabar la feina que vam deixar inacabada el 2017 reassumint una praxi i un ànim unitaris que superin les dificultats dels darrers temps. Amb en Lluís Llach al davant i fent pinya, ho aconseguirem. Des del centre de l’autopista, com al Pertús.
Em sembla be la defensa de la candidatura d’en Lluis Llac pel que representa i la seva trajectòria, però crec que ja actualment cal obrir l’Assemblea a les noves generacions i amb noves idees. Els grans ens estem quedant obsolets i encasellats, pel que penso que l’entrada d’en Josep Punga es una molt bona opció per treballar plegats, amb noves formes d’acometre el futur. La unió del carisma i feina ja feta d’en Lluis Llac i la excel·lent preparació d’en Josep Punga, pot ser més que beneficios a la causa. L’aportació dels joves es molt important. Cal ser més obert en tot !!
Gràcies, Toni Strubell per aquest molt directe article, transparent, intel·ligent i amb molts bons coneixements històrics. Al costat d’en Lluís Llach, sempre! Ànims i endavant
Te tota la raó amb Lluís Llach, recuperem l’ANC, el moviment independentista i al nostre president Puigdemont, recuperem el 2017 amb tota la força de la gent que sap el que vol i Catalunya necessita. Començem amb la gestió de nostres impostos.
Suscric en general el tó dels comentaris que m’han precedit, voldria afegir, peró dos matisos.
Crec qu el cami de lANC, s’ha de mantenir en el millor posible taranna democràtic.
En aquest sentit els vots emesos el dissabte passat deixen poquisims dubtes, per no dir, cap, que Lluis Llach es el candidat, ja en solitari, democràticament escollit . Aixó, al marge de que hi hagi que pensi, legitimament que no és la persona adecuada.
En relació a Josep Punga, si vol, legitimament, ocupar la vicepresidencia, que la busqui mitjançant els vots, potser la conseguirà, peró no crec que la millor manera sigui oferint el desbloqueix, com a contrapartida.
Espero i confio que el proper dissabte tindrem els carrecs de la direcció escollits i acceptats sense reserves, per tothom.