Es compleixen 5 anys ja de la suspensió del ple d’investidura del president Puigdemont, que estava convocat per al 30 de gener del 2018. Era el ple en què el Parlament havia de restituir el govern de l’1-O, destituït tres mesos abans pel cop d’Estat del 155. Totes les forces independentistes en teoria defensaven que la seua victòria a les eleccions del 21-D de 2017 els donava el mandat de restituir el govern legítim. A la pràctica, res no era el que semblava.
El discurs del president del Parlament, que va justificar la suspensió dient que volia celebrar el ple amb garanties i que no acceptaria que els jutges decidissin qui havia de ser el candidat, ha envellit molt malament. A aquestes alçades tothom ha entès que ERC no tenia cap intenció de restituir el govern. Tot el contrari: ja havia decidit abandonar la via de l’1-O, aparcant la independència per minimitzar la repressió. Menys conegut és que aquesta posició tenia el suport discret de la direcció i una part substancial del PDCAT, tot i que segurament això explica moltes coses.
Cada vegada està quedant més clar també que la decisió de renunciar a la restitució del govern de l’1-O, desescalar el conflicte i “reconduir” el procés va ser un error històric que ha portat el país a un atzucac. Els resultats d’aquesta política de fer bondat, que va ser premiada pel PSOE amb l’indult dels presos, ha desmobilitzat i dividit l’independentisme, deixant-lo temporalment sense cap força davant l’Estat. Fins al punt que Pedro Sánchez pretén basar la seua campanya electoral en l’argument que el procés d’independència s’ha acabat.
El govern en solitari d’ERC, que ja estava previst per al 30 de gener del 2018 si el resultat del 21-D hagués estat un altre, ha fracassat en qüestió de mesos. Tant de parlar d’eixamplar la base i acumular forces, Pere Aragonès té un govern cada vegades més feble i amb menys suports. I mentrestant les enquestes comencen a fer figa. Els cants de sirena dels que li prometien que tot serien flors i violes si s’atrevien fer el pas de prescindir de Junts i la CUP els han empès cap a un naufragi que ja és inevitable.
ERC i el PDCAT, ara amb la complicitat discreta d’un sector de Junts, han assumit el relat que l’1-O va ser un error i que cal dedicar-se al bon govern de l’autonomia esperant temps millors. Tot plegat amb l’auto-aplaudiment de l’opinió pública subvencionada (mitjans públics i concertats, tertúlies i programes suposadament humorístics) que durant una temporada han aconseguit imposar el relat que no hi havia cap alternativa a l’autonomisme. Però el rei va nuu.
Quan arribin les properes eleccions al Parlament, probablement ja no quedarà ningú a Catalunya que pensi que el gir estratègic del 30G va ser un encert per a l’independentisme. Tothom veu ja que la renúncia al conflicte amb l’Estat ha situat el país i el moviment independentista en una via morta. El va situar al 2012 i amb la directa posada en direcció al 2005. Cada vegada més lluny de la independència.
Avui ja és inqüestionable que l’únic camí que porta a la independència és el que transita per l’1-O i el 27-O. I per molt difícil que sembli ara mateix, tot l’independentisme haurà d’acabar assumint que cal reprendre les coses on es varen deixar l’octubre del 2017. Difícil sobretot perquè no hi ha dreceres ara mateix per tornar-hi. En realitat, com s’hi pot tornar quan ara mateix no hi ha cap partit parlamentari que ho defensi i tengui un pla per fer-ho?
Analitzant els errors que ens han portat fins aquí, el sentit comú diu que caldria tornar al punt on va començar la cadena d’errors. I aquest punt, atès que la victòria del 21D va suposar una revàlida de l’1-O i el 27-O, sens dubte fou el 30-G. En efecte, valorant els actius i passius que manté l’independentisme després de la monumental reculada dels últims 5 anys, la millor fórmula per abandonar la via morta i situar-nos de nou rumb a la independència seria tornar al 30-G.
Que tornar al 30G sigui la millor fórmula, que també vol dir la més ràpida, no vol dir que sigui factible. ERC no ha jugat mai en aquesta lliga (de fet, Junqueras mai no va voler ser restituït com a vicepresident) i ara va encadenant propostes estrambòtiques per tapar el seu immobilisme. I mentre Junts cregui que per disputar-li el poder ha de comprar-li el relat a ERC i tornar a absorbir el PDCAT, això semblarà una competició per l’herència del pujolisme.
Poder tornar al 30G també depèn del president Puigdemont. Ell és el primer que ho ha de voler. Però igual que no hi ha independència sense costos no hi haurà retorn de l’exili sense riscos. I és clar, també li caldria un partit que el seguís amb més cohesió i determinació que el 30G, no menys. Ara pera ara, no sembla que aquest sigui l’escenari ni la proposta. Farien bé d’anar-hi pensant per si les coses es precipiten. La remuntada independentista ha començat als carrers i les institucions no li podran donar l’esquena molt més temps. Si aquest no és el camí, la gent en trobarà un altre.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
