Ara que l’univers barcelonista es lamenta un altre cop de no tenir equip, altre cop eliminats a la primera de canvi de la Lliga de Campions i altre cop havent d’esperar que la cantera maduri i l’equip es consolidi… i veient el panorama polític català, que ha aconseguit els nivells de ridícul i vergonya aliena més alts i sostinguts durant més temps des que tinc consciència, m’ha vingut el cap la final d’Atenes de l’any 1994 i els anys que el van seguir. Pels més joves, els parlo de l’època que el Barça no guanyava gairebé res, pels que rondem els 40 o ja n’han superat el llindar, sabem molt bé de quina sensació i quin ambient derrotista parlem.
El 1992, a Wembley, una combinació de jugadors, un estil propi que es definia i un rival sense una categoria extraordinària, ens va permetre guanyar la primera Copa d’Europa. Com el 9N, quan Espanya no es creia que “l’algarabía” es pogués convertir en un acte de dignitat individual i col·lectiva, organitzada per la societat civil des del minut zero fins a l’últim. Artur Mas se’n va voler penjar la medalla però el dia del judici per escórrer el càstig va dir que va ser cosa dels voluntaris. No oblidem.
Després de Wembley, va arribar Romario i el Dream Team es va convertir en una piconadora a l’estil de l’escalada independentista des del 2010. Tot eren elogis, tot eren arguments, tot eren gols de pissarra i de fantasia a parts iguals. No va caler un Kaiserlautern d’última hora, les semifinals van ser un passeig de 3-0, com l’1 d’octubre, quan malgrat la violència de l’estat, vam infligir una derrota humiliant a l’estat espanyol.
Però va arribar la final d’Atenes i davant vam tenir el Milan, ple de veterans, homes d’ofici, que no sabien jugar a futbol però sabien perfectament com destruir-lo. I ho van fer.I el Dream Team de Romàrio, Laudrup, Koeman, Stoitxkov… va caure derrotat de forma clamorosa davant l’antifutbol. Podem parlar de talent i de bon joc, però es va imposar el pragmatisme i la Copa d’Europa està a les seves vitrines. Com l’octubre del 2017, el Regne d’Espanya va tirar a terra tot el castell de cartes, amb law fare, amb violència, amb amenaces, amb espies infiltrats, amb atestats falsos, amb repressió policial, amb judicis amanyats, sentències escrites d’antuvi… Sí. Cert. Teníem raó i ho havíem fet democràticament, però la Copa la tenen ells, i al mapa del món avui seguim sent una regió d’un país tercermundista.
Com l’endemà mateix d’aquell partit, no han faltat els hooligans que han atacat els jugadors per falta de compromís ni els homes del puro que han dit que ells ho haurien fot tot diferent.
Alguns que no saben què va ser “la mano de Dios” diuen que si haguessin estat ells al camp haurien emulat Maradona o Messi per fer gol, ells sols, driblant tots els rivals. Altres que no jugaven a futbol ni a l’hora del pati diuen que d’haver estat a la banqueta, haurien sabut dirigir els jugadors millor que Cruyff o Guardiola. I uns últims, que ni tan sols han practicat mai esport, diuen que la millor defensa és un bon atac. Tòpics i eslògans populistes diversos de barra de bar, una pràctica tant futbolística com política.
Van faltar quinze anys encara de travessia pel desert, amb algun títol i alguna petita victòria honorable al Bernabéu, que no van compensar de la “séptima” a la “novena” copes d’Europa del Real Madrid.Però vam tornar, i ho vam fer per guanyar tots els títols. Com? Tornant als orígens, a l’essència, als valors, expulsant els egos de futbolistes consentits, creient en el talent del país, també vingut d’arreu però crescut i format a Catalunya.
Espanya ens ha expulsat de totes les competicions, no tenim estadi, juguem sempre en camp contrari i amb l’àrbitre (o el jutge) comprat. I malgrat això, hem de seguir jugant, podem seguir jugant, volem seguir jugant. Ens caldrà anar a jugar a camps de sorra de 3a regional, patatals infames i fangars diversos on no es pot jugar, només apretar les dents i no defallir, o haurem de jugar a pistes de ciment o de gespa artificial on és tant fàcil que corri la pilota com lesionar-se.
S’haurà de tornar a trepitjar carrer, casal, ateneu, associació de veïns, associació de famílies i infants a l’escola, centre excursionista, coral, esplai, colla castellera… parlar de valors, de drets, de futur… i captar-hi el millor talent, nous lideratges, entrenar-lo i fer-lo ascendir al primer equip, aconseguir guanyar-se el dret de jugar a primera i vèncer tots els obstacles per tornar a arribar a una final, on aleshores sí, equip titular, afició i país estiguin a punt per guanyar i sortir al carrer a celebrar-ho fins que el món ens lliuri la Copa que ho reconegui.
Qui es pensi que amb una llista cívica, polítiques autonomistes de peix al cove, un discurs populista o una fraternitat de classe no corresposta, tornarem a jugar la final, saltant-nos lliga, fase de grups i eliminatòries, és que potser no en sap o no ho vol, i en els dos casos, no està capacitat ni legitimat per dirigir el moviment. Si volem arribar a la final, que el món sencer l’estigui mirant i vagi amb nosaltres, pel bon joc, de pissarra i de fantasia, hem de fer la neteja de vestidor que va fer Guardiola, fixar els ulls a la cantera i anar partit a partit, començant pel que jugaràs tu avui a la feina, a l’esport o al moviment social al que participis.
Som-hi!
Visca la República Catalana!
