Si en algun moment necessitem la tornada de Messi, és ara. I ho dic més enllà del fet inqüestionable que no es va poder acomiadar com mereix el millor jugador de la història del Barça i del futbol, i més enllà de la convicció, majoritària, que va ser una errada marxar i deixar-lo marxar, no sent la meva intenció fer repàs de com es va gestionar, a banda i banda, aquesta decisió. Em centraré en explicar la importància que té tancar aquest parèntesi parisenc amb el 10 tornant a casa, ara. Argumentant-ho com a sòcia del Barça, com a periodista que n’ha seguit la seva actualitat durant 25 anys i com a catalana.
Els socis del Barça hem tingut sempre la sensació que el club no sap gestionar la sortida de les grans estrelles. Ho hem viscut amb Cruyff, Maradona, Schuster, Romàrio, Ronaldo, Ronaldinho, Neymar…Però, a diferència de tots els anteriors, Messi era de casa, del planter. No era un crack fitxat a cop de talonari que acabava una etapa i punt. Era un jugador que s’havia fet home vestint la samarreta dels equips filials del Barça. Que, fins i tot, s’hi havia fet pare, tres vegades. 20 anys defensant els colors blau i grana. 20 anys trencant tots els rècords: 672 gols en un únic club, 474 gols en una mateixa lliga, 91 en una mateixa temporada , màxim golejador en finals, amb més títols a nivell de clubs, per no parlar de les 7 Pilotes d’Or, la darrera en el 2021, recollida quan ja vivia a Paris, però pels seus mèrits al Barça…
Com a periodista que va seguir el dia a dia del club durant 25 anys, des de Menotti fins a Rijkaard, i més enllà, participant després a les tertúlies, entenc que hi ha perfils que no haurien de desvincular-se mai del Barça. El cas de Cruyff, de qui fa pocs dies es complien 7 anys de la seva mort, n’és un exemple. El Johan no podia faltar a la foto. Ja fos com a jugador, entrenador, director esportiu, General manager o president honorìfic. Malgrat que també va patir una certa intermitència. S’hauria d’haver trobat la manera mantenir el Leo, de convertir-lo en un “one club man”.
Carles Rexach, creatiu sempre, tot just es va saber que el Leo marxava al Paris Saint Germain, em va comentar, minuts abans d’un partit amistós en suport del Juan Carlos Unzué per recaptar fons per la lluita contra la ELA, una solució que vaig trobar molt encertada: pactar una rebaixa que, en aquell moment, permetés al club mantenir la fitxa de Messi a la LFP, dins del FairPlay financer, i acordar amb ell la cessió de tots els drets que pogués generar el seu comiat futur, deixant-ho estipulat per contracte. Imagineu-vos quant benefici pot generar un partit de tancament de carrera del millor jugador del món al Camp Nou, en drets de TV, merchandising, ticketing…L’important era retenir-lo! Malauradament, ja sabem com va acabar la història. A veure si ara es pot trobar una sortida creativa de l’estil que ens permeti recuperar la seva participació al F.C. Barcelona. Tenim a favor el gran record que els seus fills, ell mateix i la seva dona tenen de la seva vida a Barcelona i Catalunya.
I si totes aquestes raons són arguments per intentar aconseguir que el Leo torni a casa, encara pesa més el desig de justícia que crec compartim amb ell. Portem setmanes amb el Madrid mediàtic fent campanya contra el Barça, assenyalant el club com a pressumpte autor de compra d’àrbitres. Un fet davant del que s’ha oblidat, absolutament, el dret a la pressumpció d’innocència. Malgrat que estem parlant de 17 anys en els que mai, mai, s’ha sabut de cap situació sospitosa que fes pensar que havia hagut ajuda arbitral de pagament en la consecució d’un títol o de punts fonamentals per optar a la seva consecució. Però és que, a més, sota l’ombra del dubte hi ha el període més brillant de la història del Barça: el de Guardiola a la banqueta, Messi al camp i tots en la glòria. Si jo fos Messi, voldria tornar al Barça ara més que mai, per defensar el seu bon nom; voldria tornar a vestir la samarreta al costat de la gent que sempre m’ha estimat, que sap que és un insult al talent del propi Leo, o d’Iniesta, de Xavi, de Puyol, de tots els que van ser part d’aquell projecte, que es parli d’arreglar partits. Com ho és, d’insultant, per la feina extraordinària que van fer entrenadors com el Pep Guardiola o el Tito Vilanova, ACS.
Si jo fos Messi, no en tindria prou amb que Fiscalia digui que no s’ha pogut provar la compra de partits. Perquè, ja ho vaig dir fa dies, una cosa és que s’hagi contractat Negreira – aquí el debat de l’ètica treu fum-, i l’altra pintar de negre el llegat més gloriós del Barça.
Estic convençuda que a Messi tot això li ha dolgut molt. I que, en conseqüència, pot sospesar raons d’amor propi en el moment de plantejar-se tornar al Barça. Un club que ha sigut més que un club cada cop que l’Estat li ha fet front, perquè defensava els interessos de Catalunya. Potser el Leo ho veu més com un atac de barcelonitis dels de Madrid. El que està clar és que hi ha una estratègia per afeblir el club. Fins al punt d’haver de sentir el president de la patronal dels clubs, Jabier Tebas , dient que no passa res si el Barça baixa un any a la Segona Divisió.
Ves a saber, si el Leo torna, potser, tal i com va fer Laporta en plena campanya a les darreres eleccions a la presidència del club, lloga alguna façana propera a les oficines de la Liga de Futbol Professional de Madrid i hi penja un cartell dirigit a Tebas amb el lema: “Ganes de tornar-te a veure”.
Pilar Calvo
Diputada al Congrés
