Torna la desobediència?

Aquesta setmana passada el Parlament ha desobeït per primera vegada des del 2020. L’última vegada que ho va fer, l’agost d’aquell any, el rebombori va durar setmanes. Aquesta vegada, molta gent està fent veure que no ha passat res. L’establishment político-mediàtic de l’autonomia, abraçat amb totes les seues forces al projecte de pacificar el conflicte amb l’Estat, ho està ignorant tant com pot.

Va passar dimarts, dia 20, amb l’admissió a tràmit per part de la Mesa de la ILP de declaració d’independència de Catalunya. Una proposta, que per a més referències és la mateixa que va presentar el grup de Solidaritat l’any 2010 i la Mesa del Parlament va inadmetre per considerar-la inconstitucional. Aquesta vegada també tenia informe desfavorable, però la majoria de la Mesa no n’ha fet cas.

Sens dubte, això no estava al guió d’aquesta legislatura. I menys enmig de les negociacions de l’amnistia. De fet, és ben significatiu que la desobediència no l’hagi provocat cap partit, ni cap diputat, sinó una iniciativa ciutadana. Qualsevol diria que ningú no s’ha pres seriosament aquesta ILP. Tothom sap que el Parlament no declararà la independència i la veuen com una amenaça.

Alguns mitjans de Madrid han tret el tema en portada, entre alarmats i incrèduls. Però de moment ningú no ha actuat. I a diferència de l’última vegada que el Parlament va desobeir, la ILP ha estat publicada al Butlletí Oficial sense que aparentment als funcionaris els hagin tremolat les cames. Amb tot, costa de creure que els jutges de la Comissió de Control, que ha de validar les signatures, no diguin res.

Com tota desobediència, l’admissió de la ILP posa l’Estat davant un dilema. És millor deixar fer esperant que no passi res o activar la repressió? Ara mateix sembla que opten per la primera opció, però encara no està tot dit. Realment es poden permetre (tots plegats) que la ILP reculli les 50.000 signatures necessàries i forci un debat parlamentari sobre la pertinència de tornar a declarar la independència de manera unilateral? I si les signatures fossin tantes que, a les portes de a campanya electoral, posassin la majoria independentista no practicant contra les cordes?

Hom pot estar més d’acord o menys amb la iniciativa. Fins i tot es pot dubtar de la seua efectivitat en el context polític en el que estam. Però no es pot negar que és una esquerda interessant a la pax autonòmica. Qui sap si no podria arribar a fer descarrilar la deriva pactista de tot l’independentisme institucional. En aquest sentit, cal tenir en compte que si s’inicia una causa penal per desobediència, aquesta ja no estaria coberta per l’amnistia que s’està negociant.

Crec que l’entramat pacificador se sent fort i no ha vist perill en aquesta iniciativa. I potser tenen raó. Però jo encara he de veure que permetin la posada en marxa de la recollida de signatures. Bàsicament, perquè per primera vegada en molt de temps la gent tendria una palanca directa per canviar el curs de les coses, al marge de partits i entitats. I per molt que pensin que ho tenen tot controlat, se’n poden endur alguna sorpresa.

El millor escenari per a l’autonomisme i l’espanyolisme és que la ILP es faci i que fracassi als carrers. Per això mateix, sóc del parer que si arriben a validar els fulls de signatures cal organitzar-se ràpidament per tal que se superi àmpliament el llindar de les 50.000 signatures. Com més n’hi hagi, més difícil els serà d’ignorar el debat. I si són més de les que s’espera, no passarà el que tots esperen.

La pax autonòmica i el pactisme màgic se sostenen sobre la premissa que la unilateralitat ha fracassat o no té prou base social. Ara tenim una oportunitat per demostrar que estan equivocats. Que els partits han subestimat la quantitat de gent que continua disposada i preparada per a una nova etapa de confrontació i desobediència. I en pocs mesos, eleccions al Parlament. La cosa es pot posar interessant quan menys ens ho esperàvem.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.