A casa sempre vam parlar valencià, en qualsevol circumstància, malgrat tot. El nostre món, el del veïnat, el de les classes populars s’expressava en valencià. Tothom sabia que era una llengua proscrita, anorreada, foragitada de l’escola, dels tristíssims mitjans de comunicació, de la justícia, de l’església, del poder… però era la nostra. Quan arribàvem a València o ens havíem de dirigir a un policia o fer una qualsevol estúpida instància, calia que ho férem en castellà. Era tan evident que aquella altra llengua era la important que a gairebé ningú se li passava pel cap qüestionar-la. Mentre, d’altres, temptats per la possibilitat d’ascendir socialment, miraven d’abraçar el castellà convertint-se automàticament en uns tipus petulants i ridículs.
Als anys vuitanta i noranta el valencià, molt malmès socialment, va guanyar una mica d’espai. Va entrar a l’escola gairebé per la porta de darrere, va estar precàriament present en una part de la programació de la televisió valenciana, la qual es va crear, justament, per a promocionar la llengua del país. El valencià mai no ha estat tampoc un requisit obligatori per a treballar en la funció pública perquè ni els grans partits, PP i PSOE, ni els sindicats de classe, UGT i CCOO, han volgut mai que així fos, invocant un dret del funcionariat a no usar cap altra llengua que no sigui l’espanyola.
Durant els vint llarguíssims anys d’hegemonia del PP, el valencià ha estat ara utilitzat com un arma de confrontació política, ara tractat com una andròmina antropològica tan inútil com incòmoda. Ara mateix, el retrocés públic del valencià és espectacular per més que els actuals governants del país s’entesten a vendre un ressorgiment impossible ateses les circumstàncies i mentre reculen en qualsevol de les iniciatives de promoció de la llengua que s’han mamprès. Per si no encara no fora poc, la justícia espanyola, d’ànima castellana, no perd ocasió per retornar el valencià a la cleda de l’ús discret i familiar on la voldrien sempre fins el dia de la seva sepultura. Amb matisos, el mateix passa a Catalunya i les Balears. En el primer cas, el retrocés ha estat frenat parcialment per una societat activa. Això no obstant, Ciudadanos, no ha pogut evitar atiar el conflicte en aquelles zones de Catalunya on la llengua estava sociolingüísticament més afeblida. A Balears, la pressió del castellà és impressionant especialment en illes com Eivissa. Els intents de l’administració balear per ressituar els drets dels catalanoparlants han vingut precedits d’agressives campanyes darrere de les quals també ha estat el partit de Rivera.
Tampoc no se’n surt ni el gallec ni el basc i ja no diguem d’altres llengües com l’àrab, parlat des de fa segles per ciutadans que sempre han estat espanyols.
Amb tot, el supremacisme lingüístic, el del PSOE, el de C’S, Vox o el PP, duu anys predicant l’apocalipsi, confonent a la gent, ignorant -com han demostrat politòlegs com Roger Buch- que l’Estat duu dècades practicant una política activa contra qualsevol altra llengua espanyola que no sigui el castellà, especialment el català. Cada any, les institucions europees reben desenes de denúncies per discriminació lingüística de parlants de gallec, bable, basc… la majoria de les vegades practicades per funcionaris de l’Estat, sobretot agents de les forces de seguretat.
L’altre dia, el diputat de Ciudadanos, Toni Cantó, va dir al Congrés que l’espanyol estava a punt de desaparèixer de Galicia com ja ho havia fet en altres territoris com ara el País Valencià o Catalunya. Cantó -un tipus que no sap dir ni el bon dia en valencià- darrerament ha acompanyat la seva confrare Arrimadas a Palma on tots dos han mirat d’encendre els ànims dels mallorquins a compte d’una suposada discriminació dels castellanoparlants.
El diputat taronja va fer, una vegada més, el relat absurd d’una Espanya on el castellà s’extingeix com una rara espècie animal encalçat per la voracitat del català, del gallec… En el torn de rèplica, el republicà Joan Tardà, va intentar defensar la seva posició en català i, naturalment, no el van deixar.
El despropòsit de Cantó i dels croats de l’espanyol és enorme però pel que es veu molt rentable en una societat condemnada in secula seculorum a l’adoctrinament del nacionalisme espanyol. Tan rentable que un tipus oportunista i espavilat com Manuel Valls ja s’ ha apuntat en assegurar que a Barcelona es troba amb joves que no parlen espanyol. Es sobreentén que no ho fan per culpa del català, és a dir, per culpa de l’escola que és on l’ensenyen, vull dir, d’una escola manada per una classe determinada de polítics que no volen saber-se’n res del castellà. I ho diu Valls que parla un català i un castellà amb uns calcs del francès que un farien les delícies d’un purista amb ganes de fer-ne sarcasme.
En el fons, Valls, Cantó, Arrimadas… entenen l’existència del català, del gallec o del basc com una anomalia irritant, com la pitjor conseqüència d’una diversitat amb la qual no saben conviure. No hi poden fer més.
Que Espanya compti amb una important part de la classe política que pensi així és una catàstrofe, sobretot per als espanyols mateixos. La mentalitat lingüística que exhibeixen aquests personatges, només és una de les seves moltes característiques i, potser, que no pas la pitjor. Obsedits en la uniformització cultural i lingüística al preu que sigui de la nació que defensen no se n’adonen que ho tenen perdut.
El castellà no està desaparegut d’enlloc com es tem l’intel·lectual Toni Cantó. El que està desapareguda des de fa molt de temps és la intel·ligència i la decència democràtica de la política espanyola.
Resa un impertinent aforisme del filòleg Josep Lluís Conill: “Amb tanta xerrameca sobre nacionalismes excloents, els polítics i els mitjans de comunicació espanyols, en realitat, només pretenen camuflar el fet que ells en professen un de naturalesa molt més perillosa: un nacionalisme incloent -de grat bo per força”. I en això estan.
Francesc Viadel
