Fa uns mesos va acompanyar a Inés Arrimadas a Palma on tots dos van intentar botar foc a l’illa a compte del català i on no van tenir vergonya d’acusar la socialista Francina Armengol d’haver-se mimetitzat amb l’independentisme català. Uns dies després en el Congrés Cantó va assegurar que el castellà havia desaparegut del País Valencià i de les Balears, de Galicia, alhora que advocava per promoure una mena d’eutanàsia lingüística -la mateixa que vol el monolingüe Casado- per tal de mantenir sense la més remota amenaça l’hegemonia del castellà que és, a fi de comptes, el que de veritat preocupa obsessivament a l’acomplexat, indocumentat i totalitari supremacisme lingüístic espanyol.
Aquesta setmana, Cantó, un senyor al·lèrgic a la llengua del seu propi país, ha interposat una querella contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) entitat germana d’Òmnium Cultural i de l’Obra Cultural Balear. Acció va ser fundada el 1971 per intel·lectuals com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner just quan l’anticatalanisme indígena s’organitzava en una mena de Fasci de Combattimmento disposats a combatre qualsevol forma d’antipatriotisme espanyol sent el valencianisme el corrent ideològic que consideraven que aglutinava tots els enemics.
Cantó i els seus argumenten que el Govern nodreix substanciosament ACPV, una entitat la qual titllen de pannacionalista, supremacista i separatista dirigida per Quim Torra. La cançó de Cantó és més vella que l’anar a peu i té tot l’aire d’un himne de la Falange. Fet i fet, des del seu naixement ACPV ha estat amenaçada i atacada violentament per l’extrema dreta, perseguida amb capteniment pels governs autonòmics el PP, notablement pels del reu Zaplana i l’investigat Camps. Ni els atemptats ni les multes milionàries per rebotar el senyal de TV3 al País Valencià han pogut acabar fins ara amb l’entitat que, des de fa dècades, desenvolupa una intensa activitat cultural en un país convertit per la dreta indígena en un erm per a qualsevol idea il·lustrada, en una mena de Marina d’Or del sucursalisme polític.
La denúncia de Cantó, però, més enllà de la seva animadversió patològica al valencià, als catalans, del seu espanyolisme fanàtic, és però una cortina de fum per tal d’amagar tota la merda que aquests dies esguita el seu partit.
A Madrid, la flamant Begonya Villacís, pròxima a Vox abans de fer-se taronja, no sap com justificar que Hisenda la va multar amb 70.000 euros per no declarar bé l’IVA de 2016 d’Iuriscontecia SL al front de la qual -i junt al seu marit- hauria estat fins despús-ahir. El fisc va concloure que la societat funcionava com a pantalla per a pagar menys impostos.
Villacís ara mateix paga 1.400 euros al mes de lloguer per un xalet de 629 útils dins d’un jardí de quasi 2.000 metres quadrats amb piscina, propietat d’aquesta mateixa societat.
Fins l’any passat, la dirigent, cansada d’omplir-se la boca contra els evasors fiscals i tota mena d’enemics de la hisenda pública, no havia dit ni piu a l’Ajuntament de Madrid de les seves lucratives activitats empresarials.
A Castella i Lleó, la policia investiga que se n’ha fet de la documentació que acredita que l’exconsellera d’Agricultura de Cs, Silvia Clemente, va subvencionar amb més d’1’9 d’euros al seu marit, l’empresari Javier Meléndez. Lluny de donar explicacions ni d’anar-se’n a casa, Clemente, trànsfuga del PP on va servir durant 20 anys, ha continuat la seva campanya de primàries taronja com si no res, això sí, allunyant els periodistes de la seva activitat.
No són els únics munts de fem que Cantó necessita amagar. Al País Valencià, Cs és un partit devastat a causa de l’autoritarisme de Rivera, el seguidisme estúpid que n’ha fet del PP i d’un decantament a les posicions de l’extrema dreta més catalanòfoba tan arrelada en aquell territori. El juny de 2017, el portaveu d’aquest partit a les Corts, Alexis Marí, i els diputats autonòmics David de Miguel, Domingo Rojo i Albert García, van abandonar la formació i se’n van anar al grup de no adscrits, fastiguejats pel maltractament de l’Estat al País Valencià en els seus pressupostos, per l’abandonament de Cs dels seus principis socialdemòcrates i pel que consideraven una política interna del propi grup de caràcter gestapista. La tardor de l’any passat, l’eurodiputada i dona de Marí, estripava el carnet avergonyida per la deriva masclista de la formació i pel seu posicionament radical contra Catalunya. “A Cs”, afirmava Punset, “si no segueixes els preceptes d’Albert Rivera sobre el 155, t’espien com fan els agents del KGB”. La gota que havia fet vessar el got havia estat la visita de Punset al president Puigdemont en Waterloo. Val a dir, que tant Marí com Punset han denunciat la situació dels presos polítics catalans d’antidemocràtica. Presos als que han tingut la valentia de visitar.
Així les coses, a Toni Cantó, un incompetent manifest que amb els anys s’ha anat radicalitzant fins a extrems preocupants, com a Arrimadas, Rivera o Girauta, no els en queda cap altra que atiar la foguera de l’odi, aixecar enormes cortines de fum que amaguen les seves misèries i distreguin l’atenció de l’opinió pública. Ara mateix, Cs està més lluny que mai de tocar el poder malgrat les aparences perquè no trobaran prou fanàtics, ni prou estúpids que els garanteixen una clara hegemonia ni en nom de la unitat de la pàtria ni en la dels interessos de l’Ibex que tot és la mateixa cosa.
És més que probable, doncs, que no se’n surtin i que acabin devorats per les seves pròpies flames. Qüestió de temps.
Francesc Viadel
