El lent retorn a l’autonomisme es va consumant. Sense estratègia acordada explícita entre partits i entitats, s’imposa a poc a poc la desmobilització del carrer que convé tant a l’Espanya borbònica com a la part principal de la classe dirigent independentista. La repressió fa efecte. El darrer 21-D en va ser un testimoni evident. L’estat demofòbic espanyol, amb tot el seu aparell mediàtic treballant a ple rendiment, ha aconseguit fer forat en una bona part de l’independentisme, que ja prefereix quedar-se a casa per tal d’evitar una violència que en realitat no ha existit mai. El Règim, amb el poder judicial heretat directament del franquisme com a punta de llança, ha colpejat amb extraordinària duresa la direcció política i associativa del moviment. I tanmateix ens mantenim dempeus, encara que noquejats, gràcies a la voluntat fèrria de la gent. I és que, al darrera nostre, Espanya només ens ofereix un penya-segat, així que, encara que no tenim ni idea de quin és el camí, continuem el nostre allunyament del feixisme constitucional del 78 (FC78) que tot ho amara en terra dels veïns.
Abandonada cap voluntat d’exercir la sobirania, amb un Parlament que s’autocensura per evitar la censura del Tribunal Constitucional espanyol, tot girarà en els propers mesos al voltant dels presos i de les eleccions. Amb el moment fort del judici a la democràcia catalana, la denúncia mundial de la deriva totalitària del FC78 continuarà provocant el doble efecte viscut fins ara: guanyar posicions a les opinions públiques internacionals a favor de la nostra causa i contemplar alhora com els estats se’n renten les mans de manera completament immoral. L’Espanya borbònica encara té via lliure per vulnerar drets fonamentals. Mentre els presos polítics guanyen protagonisme, en contrast, els partits van perdent cada dia una mica més de credibilitat. Els dos presidents lluiten més sols que la una per fer sentir la seva veu aïllada. La direcció del principal partit de l’independentisme, cridat a ocupar el major nombre de quotes de poder a les institucions en els anys a venir, ha passat en sis mesos de proclamar que no volia ésser la més independentista (que sobretot en volia fer més, d’independentistes) a dir que no hi ha ningú més independentista que ells. Tot sembla indicar que les expectatives electorals potser es van desgastant. Si més no, els fa por que la desorientació acabi passant-los factura en el moment decisiu de les urnes.
Les condicions són favorables per a un ball de posicions molt important dins el camp independentista. Els propers sis mesos seran molt determinants a l’hora de configurar el terreny de joc dels propers anys. L’aposta estratègica de deixar-ho córrer durant uns anys (sota el nou axioma de la suposada correlació de forces desfavorable), sense terminis, a l’espera d’una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que Espanya no acatarà, haurà d’enfrontar-se a la proposta dels qui volen mantenir el pols directe amb l’Estat sense treva, siguin quines siguin les conseqüències. El panorama recorda extraordinàriament al dels anys de les Consultes, quan la desconnexió entre classe dirigent i carrer era evident. Hem retrocedit una dècada: mig miler de poblacions i vuit-cents mil catalans ja havíem votat per la independència i calia canalitzar institucionalment el clam popular. La mobilització al carrer empenyia els partits a avançar cap a la independència. Amb pressió des de baix, fou necessari trencar les costures de l’establishment durant anys, fer desaparèixer rèmores i partits sencers protagonistes de trenta anys d’autonomisme fins a fer realitat el Primer d’Octubre. Els temps a venir haurem de picar una altra vegada molta pedra fins a aconseguir les condicions necessàries per construir-ne un altre.
