Es pot enganyar a tothom durant algun temps. També es pot enganyar a alguns tot el temps. Però el que no es pot és enganyar a tothom tot el temps. El pacte de la Diputació entre JuntsxCat i el PSC posa fi a aquesta impostura dels partits post 1 d’octubre. I em direu que no és el primer pacte que es produeix entre un partit independentista i un partit pro-155. Cert. Però aquest cas és diferent per dos motius. El primer, és que en els anteriors pactes municipals post-electorals, la majoria de pactes no han comportat lliurar l’alcaldia a un partit pro-155. El segon és la magnitud de la Diputació de Barcelona, tant en termes econòmics com en termes de la població a la que presta serveis. És un veritable contrapès de la Generalitat. Els post-convergents han menystingut als seus votants amb aquesta maniobra pensant que no tindrà cap efecte electoral. Però s’equivoquen. Què hagués passat si ERC hagués acceptat un pacte amb PSC i Colau a l’Ajuntament de Barcelona, on ERC va ser la llista més votada? No ho va fer perquè hi ha algunes línies vermelles que no cal ultrapassar per no trair-se un mateix però, sobretot, per no trair els votants.
El mateix cal dir dels possibles pactes al Congreso de los Diputados espanyol. A manca d’unitat estratègica entre partits independentistes (quin greu error! Quina manca de visió d’estat! Quin partidisme!) ha permès alimentar un campi-qui-pugui en el sentit del vot a la investidura de Sánchez que només s’entenen en clau de partit i no de país. Alimentar un possible suport a Sánchez només ha servit per a legitimar l’actual pacte de JuntsxCat amb el PSC. A Sánchez (o qui sigui que aspiri a ser president del Govern espanyol) no se’l pot votar mentre mantinguin segrestats als presos polítics i forcin a l’exili a la resta. S’ha de votar “no” mentre no es reconegui el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Diàleg bilateral amb l’Estat, veu única a Europa, gran debat republicà dins el país per posar les bases de l’Estat català. Aquestes haurien de ser les premisses d’actuació. En canvi, ens dediquem a polítiques neoautonomiestes de curta volada per alimentar el dia a dia d’uns polítics que no tenen la mirada llarga.
El mal va venir dels fets d’octubre del 2017 al no proclamar la República i acceptar anar a unes eleccions convocades il·legítimament pel ja desaparegut Mariano Rajoy. A partir d’aquell moment, totes les decisions polítiques han estat encaminades a arreplegar les molles d’un autonomisme decrèpit i a pregar per a què els represaliats no pateixin una condemna massa severa. Per no tenir, no tenim ni resposta unitària pactada davant d’una més que probable dura sentència. I aquest podria a tornar a ser el nostre “momentum”.
