Terror, autèntic terror. Aquest és l’estat emocional que avui viuen molts professionals que treballen a Catalunya Ràdio, la nostra ràdio nacional, la pública, la que hauria d’estar al servei de tothom. Ningú no vol explicar què passa, ningú no vol parlar-ne, ningú no s’arrisca amb cap confidència, amb cap insinuació, ningú no vol posar en perill la feina que encara conserva. I mira que als periodistes ens agrada xerrar pels descosits. És normal aquesta reticència. En general, tenen una feina força ben remunerada si la comparem amb la de les empreses privades radiofòniques. I l’atur en el sector és colossal. Hi ha tanta por que ni tan sols la inesperada i escandalosa sortida de la seva màxima figura, Mònica Terribas, de l’antena s’ha volgut explicar amb claredat. Com si el secretisme s’ho mengés cada dia tot, com si el nostre mal no volgués soroll. La Terribas ha assenyalat que el problema és clarament professional, laboral, quan diu que ha “decidit posar punt final a aquesta etapa de la meva vida professional no per raons personals, no per raons familiars, ni perquè estigui cansada, ni perquè els horaris se’ns mengin la vida.” Això s’ha entès perfectament. El que ja no queda tan clar és perquè, tot seguit es posa a parlar de mecànica, perquè dóna una explicació que no explica gens i que encara complica més el cas: “He decidit deixar El matí de Catalunya Ràdio perquè els engranatges d’una maquinària tan exigent com aquesta no es poden permetre cap grinyol i menys ara. I els engranatges grinyolen.”
Alguna cosa ja havíem d’haver suposat quan Mònica Terribas no va conduir el programa de la darrera nit electoral o quan se li ha fet el buit, en diverses ocasions, des de la direcció de la Ràdio pública. D’entrada, més aviat semblava, per tarannà personal, que la Terribas s’havia de sentir a gust amb l’actual director, Saül Gordillo, un home nomenat per Esquerra Republicana. I encara amb més motiu quan pensem que Esquerra és un partit que repeteix una vegada i una altra que vol teixir complicitats amb persones que podrien ser-li afins. Però vet aquí que entre la teoria i la pràctica sempre hi ha un bon salt. I les coses mai no són fàcils com dibuixar damunt d’un paper. Al final una amiga de la ràdio accepta fer un cafè i parlar-me de la notícia bomba de la setmana, accepta d’explicar-me algunes coses que potser hauríem de saber. “Galves, se t’ha de donar tot mastegadet, oi que sí, rei, sembla que baixis d’Arbeca, noi, mai no saps res de res. A veure com t’ho explico perquè ho entenguis, que sembles burro.
En Gordillo no és d’ERC ni és de res, l’ha nomenat ERC, però és un individu que només va segons bufi el vent i ara sembla que el vent bufa a favor del partit d’en Junqueras, però demà te’l pots trobar a un altre partit. Per això fa mèrits com pot, i vol ser més papista que el Papa, vol ser més sectari que els més sectaris del partit. Gordillo no guanyarà mai un concurs de seducció, ni serveix per dirigir equips, malcarat i rígid. L’han posat els d’esquerra però de mà esquerra no té gens, hahahaha. És molt gros que una persona així, que no és absolutament ningú, hagi fet fora de la ràdio a una líder com la Terribas, però la qualitat professional fa molt de temps que s’ha deixat de valorar i només es mira el carnet. És molt lamentable però hem arribat a aquest nivell tan baix. Des d’un punt de vista professional és un suïcidi prescindir de la Terribas, això no passaria en una ràdio privada, perquè una professional del nivell de la Terribas no la trobes així com així. O al futbol, els bons jugadors són més importants que el president del club. Però als directius actuals de la ràdio els és igual tot això. La qualitat? No saben ni què és. Volen el control absolut dels mitjans de comunicació a qualsevol preu. I si s’han de carregar la Terribas doncs se la carreguen, perquè no els agrada la gent independent, els agraden els servils. Per això no trobaràs gent que te’n parli a la ràdio del problema, és l’omertà, la llei del silenci. La Terribas havia de renovar per a la pròxima temporada, tot semblava encarrilat i de sobte, se’n va tot enlaire. Allà dins tothom intenta sobreviure com pot, però és un camp de mines. Has de ser pur, totalment identificat amb la línia política que ve marcada des de dalt. I no saps mai on pots posar els peus, perquè les ordres que vénen de dalt sovint són contradictòries. Galves, aquest cafè no val res, em sents? Res de res. Podries haver-me convidat a un lloc més bo, no et sembla? Ets inútil fins i tot per subornar-me, o sigui que convida’m a sopar, va, xato i seguim parlant.”
