Catalunya és terra de festivals. Més o menys a cada cantonada en tenim un, que representen tots els gèneres i amb diferents característiques. La majoria són festivals entusiastes, que programen amb intel·ligència i, en general, amb pocs recursos. Hi ha altres festivals de nivell top, els que normalment apareixen als grans mitjans, amb pressupostos extraordinaris, i programació que sembla més un àlbum de cromos de l’inici de la lliga de futbol que alguna cosa cultural. És el que tenen els pressupostos milionaris: a veure, posi’m un Sting i un Supertramp.. a quan puja tot això? Ah, i no es deixi algun músic indígena, que aquests catalanets són molt rarus i encara em muntaran un pollastre; i si pot ser, si ens arriba el pressupost, alguna cantant, femenina vull dir, per cobrir la quota més que res.
En general la passió pels festivals d’estiu és directament proporcional a la persecució de la música en viu la resta de l’any i els astronòmics pressupostos estiuencs tenen a veure amb la poca, poquíssima inversió en aspectes relacionats amb la música. Però clar, hi ha de tot. Alguns festivals són la zona d’esbarjo de determinada classe social que passa els mesos d’estiu a la platja. Bé se’ls ha d’entretenir aquesta gent, el preu no importa: entrades a 200 o 375 euros impedeixen que es pugui colar qualsevol impresentable en aquests magnes esdeveniments. Són preus que s’acosten a algunes pensions de jubilació o, fins i tot a alguns sous. Es dirà que alguns d’aquests esdeveniments tenen el suport privat majoritari, però en tots els casos les administracions públiques hi aporten, com a mínim el seu logo i, imaginem, alguna contribució econòmica. No fora dit que no ajuden al turisme i al desenvolupament econòmic.
Per sort no tots els festivals tenen aquesta dimensió. Però emprenya llegir a la premsa com alguns festivals han de fer mans i mànigues per a cobrir el pressupost i sempre a darrera hora i amb l’aparença que els organitzadors demanen caritat (penso el l’Acústica de Figueres, com a festival de referència, que també es juga les seves pròpies peles, i que programa amb sentit cultural i musical). A Camallera, el festival Cançó d’Autor que organitza Pere Camps, director de Barnasants i la Casa de Cultura de Camallera (ja voldrien algunes ciutats l’activitat cultural que al llarg de tot l’any organitza aquest gent) anunciava que probablement aquesta seria la darrera edició, sembla que a causa del poc suport de les institucions. Intueixo que no és una qüestió de diners, ans de suport. Per a un poble petit de l’Empordà tenir un festival com aquell, i aplegar 300 persones en un concert de Pau Riba, és envejable. Entrades a 10 euros. Un lloc idíl·lic. Implicació del poble. En 10 anys sembla que l’alcalde ni s’hi ha acostat. No li deu agradar la música.
En fi, d’aquí no res, entrarem en el dur hivern. Alguns pobles abaixaran les persianes fins l’any vinent, a la primavera, quan tornaran a posar els carrers per a alguns il·lustres visitants i els programaran algunes soirées musicals d’alto copete. Mentrestant els pares seguiran pagant preus astronòmics per tal que els seus fills estudiïn música en una escola municipal; els joves músics seguiran fent concerts clandestins en les poques sales que queden obertes, amb l’esperança que la policia no els obligui a plegar per les queixes d’algun veí o l’ordenança municipal de no-sé-què; i els Xavis Pascuals i els Pere Camps d’arreu del país tindran el cap bullint d’intentar quadrar els números per al proper esdeveniment musical que organitzin.
Ramon Moreno
