Article publicat al Brave New Europe
Tot i que “units en la diversitat” pretén ser el lema de la Unió Europea, els avenços recents en l’àmbit de la política lingüística ens recorden que “diversitat” no és un sinònim automàtic d’inclusió cultural en tots els sentits. Pel que fa al llindar entre les llengües considerades elegibles per a l’oficialitat, amb la promoció i el prestigi que comporta, i les que no, no és pas un factor quantitatiu ni qualitatiu el que impera, sinó el sol fet que siguin estatals, i no pas “regionals”. Per bé que entre els principis de la UE es poden trobar referències a la bondat del multilingüisme, etc., el fet és que són els mateixos estats els qui decideixen quines llengües valen, i quines no. El cert és que en els darrers dies s’han produït notícies que permeten de reflexionar sobre les desiguals perspectives de les llengües minoritàries a l’Europa del segle XXI: a) la recent elecció d’una maltesa -Roberta Metsola- a la presidència del Parlament Europeu; b) la plena oficialitat finalment concedida al gaèlic d’Irlanda l’1 de gener passat; i c) el recent trastorn que s’està produint a Catalunya entorn de la llengua a utilitzar a l’ensenyament. La pregunta que susciten és si les llengües “menys parlades” tenen cabuda a la UE? O s’està produint un procés opac de neteja lingüística davant dels nostres nassos?
Com era previsible, ha estat el Consell d’Europa, més que la mateixa UE, que s’ha interessat més pel futur dels idiomes “menors” al llarg dels anys. De fet, la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries de 1992 hi expressa intencions força nobles i ambicioses. Però, com tants assumptes relacionats amb el Consell, podem preguntar si les seves deliberacions són realment eficaces en termes pràctics. Tot i que la UNESCO calcula que hi ha aproximadament 40 milions de parlants de llengües regionals o “no estatals” a Europa (n’hi ha més d’una trentena amb diferents estatus i graus de protecció), poques semblen que tinguin realment garantit un futur en un món en què aproximadament la meitat es veuen amenaçades d’extinció en el futur immediat. De fet, la preocupació per les qüestions d’homogeneïtzació lingüística ha arribat a tal punt que fins i tot algun estat membre poderós, amb llengües aparentment potents, ha pres mesures per protegir la seva dominant, com amb gran èxit va fer França el 1996 amb la seva música popular.
Tanmateix, malgrat la preocupació de la UNESCO i del Consell d’Europa pel futur de les llengües minoritàries, hem de recordar que són els estats de la UE que decideixen les seves polítiques d’ús lingüístic. Els països més obertament centralistes, com la mateixa França, ni tan sols es van dignar a signar la Carta, deixant oberta la porta a la reducció dels drets lingüístics regionals per part del tribunal constitucional, com va passar el maig de 2021. No obstant això, més cínica inclús que la posició de França és la d’Espanya, on segurament no va ser més que la mala consciència generalitzada per les prohibicions franquistes que va fer que signés (1992) i ratifiqués més tard (2001) la Carta, en el que semblava un gest que promouria les llengües regionals. Inclús podríem pensar que es feia ressò de la Constitució de 1978 que parlava de la necessitat de prestar una atenció especial a les “modalitats lingüístiques” del país (quina expressió tan meravellosa per evitar l’ús de la paraula “llengües”), els noms de les quals quedaven ominosament exclosos del text. De fet, un cop es va deixar de banda la retòrica, els esdeveniments van demostrar ben aviat que això no era més que un joc per a la galeria. Ara s’ha vist especialment clar amb una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (21.1.2022) que confirma que es tracta d’eliminar l’estatus del català com a peça angular de l’educació primària, polvoritzant així dècades de consens parlamentari.
Desmantellant un consens històric
Després de la mort de Franco, el moment de “mala consciència” d’Espanya pel que fa a la persecució de la llengua catalana va portar a una legislació que permetia una certa cooficialitat de la llengua. Ara tenia un paper especial en l’educació en resposta a les reivindicacions històriques dels catalans. Perquè l’Espanya franquista (1939-1975) havia maltractat el català excloent-lo de gairebé tots els àmbits de la vida pública, paralitzant el desenvolupament cultural en àmbits clau com la literatura, la premsa, el cinema, el teatre i la música. Semblava correcte “permetre” que el català esdevingués llengua vehicular a l’educació infantil, permetent així una certa correcció dels efectes que la immigració espanyola massiva, juntament amb la prohibició efectiva, havien tingut sobre la llengua. Això va comportar la introducció d’una forma especial d’educació (mal anomenada “immersió lingüística”) que teòricament havia de permetre que els alumnes no catalans arribessin a ser competents en la llengua catalana, com ho eren tots en castellà. El cert, però, és que el nou equilibri en competència bilingüe dels joves mai no va venir acompanyat d’un augment comparatiu del seu ús social. I ara la introducció del 25% de castellà no pot fer altra cosa que empitjorar la situació.
La cruel ironia de la nova sentència, justament, és que arriba quan les estadístiques revelen que l’ús efectiu del català entre els joves ha caigut de manera espectacular en els últims anys. Això s’explica pel fet que el castellà és sens dubte la llengua “forta” i la que utilitzen habitualment la majoria de catalans per comunicar-se amb els no catalanoparlants. Un altre motiu possible és que, amb el pas dels anys, la disponibilitat de materials clau per a l’entreteniment infantil (videojocs, còmics, You-Tube, clubs, discoteques, influencers, esdeveniments musicals, ràdios juvenils, etc.) s’ha vist monopolitzada cada cop més pel castellà i l’anglès. Això sens dubte aprofundeix el problema. No es pot negar que al cor d’aquesta situació de discriminació efectiva hi ha el greu dèficit de finançament que pateix l’economia catalana. El fet que sigui Madrid la que atorgui els fons i disposi de quasi tots els ingressos fiscals fa que les limitacions de la producció cultural en català siguin cada cop més cròniques, reduint molt la productivitat de la televisió catalana (TV3), un factor que al seu torn paralitza la indústria cinematogràfica. Així, l’any passat només es van fer sis llargmetratges en català quan no fa gaire aquesta xifra era fins a sis vegades més gran.
De fet, el mateix es podria dir de les altres llengües de l’Estat. Però tot això li importa un rave a Brussel·les. El fet que siguin les llengües no estatals les que estiguin trontollant no li fa ni fred ni calor. Al contrari, les autoritats de la UE són tot oïdes quan conviden col·lectius com Societat Civil Catalana a denunciar la “discriminació” que pateix el castellà a Catalunya en reunions celebrades al Parlament de Brussel·les. Que ho facin en un moment que el 93% dels judicis es fan en castellà, que els mitjans de comunicació en castellà superen llargament els catalans i quasi tot el món dels negocis, la banca i el comerç es desenvolupa en castellà, faria riure si no fes plorar.
Què passa amb els altres idiomes minoritaris?
Fins ara hem centrat aquest article en una reflexió sobre el que està passant amb el català. I, de fet, alguns poden argumentar que el català és només una llengua “regional” i que si esdevé oficial a Europa, comportaria més despeses per a la UE. Però el fet que la llengua pugui ser descartada per “regional” de cap manera la fa menys important que altres llengües de la UE que gaudeixen d’oficialitat. De fet, el català es considera la desena llengua més parlada a la UE. Només és la negativa recurrent de Madrid a demanar la seva oficialització el que en manté la discriminació, no cap mena d’inferioritat o dèficit literari que li sigui inherent. En aquest sentit, és difícil d’entendre la injustícia que pateix respecte a altres llengües amb molts menys parlants com ara el maltès o el gaèlic –per no dir el danès o el grec–.
Ara que la maltesa Roberta Metsola s’ha convertit en presidenta del Parlament de la UE, cal recordar que la llengua que parla ha gaudit del ple reconeixement de la UE i de la condició de llengua de treball des del mateix dia que Malta va entrar a la UE l’any 2004. Això significa que tots els documents oficials de la UE es tradueixen automàticament al maltès i que aquest idioma és utilitzat en els esdeveniments oficials de la UE que tenen lloc a l’illa. D’acord, pot ser que això no sigui un factor determinant per al futur del maltès. Però cal convenir que és un pas important per empoderar i prestigiar una llengua amenaçada per l’anglès. Tant de bo es pugui dir el mateix aviat del gaèlic irlandès, una llengua que l’1 de gener passat va adquirir una oficialitat tardana a la UE. De nou, això ha estat possible gràcies al caràcter “estatal” de la llengua i a la decisió del govern al qual pertany i representa, per molt minoritari (2%) que sigui el seu ús. El cert és que aquests avenços porten a la paradoxa que dues llengües parlades per poc més de 400.000 (maltès) i 200.000 (gaèlic irlandès) persones rebin els honors plens que se li neguen al català amb vint-i-cinc i cinquanta vegades més parlants respectivament. Però això que li importa a una UE que només existeix per servir als estats, per molt “units en la diversitat” que es proclamin. Qui pot estranyar-se, doncs, que les llengües desapareguin? L’occità ho va fer en un parell o tres de generacions. Serà el català la següent llengua a desaparèixer davant la gran indiferència de Brussel·les?
