A mesura que transcorre l’operació de judicialització del procés independentista català, amb 4500 represaliats fins avui, la qüestió de la possible supressió de la “sedició” com a delicte punible al codi penal espanyol ha passat al primer pla dels informatius. Amb el teló de fons de la cada cop més fantasmal “taula de diàleg” entre governs espanyol i català –qui avui pot imaginar que aquest enginy podria resoldre el conflicte?– el govern espanyol sembla haver ideat un esquema per salvar la cara davant d’Europa mentre continua aplicant una dura repressió contra el moviment independentista. I diem “salvar la cara” perquè, per molt que els líders de la UE hagin beneït fins ara la gestió madrilenya de la qüestió catalana, el temor ara és que la injustícia per la condemna dels líders i activistes catalans pugui algun dia esquitxar els mateixos líders europeus. ¿Realment aprovaran els tribunals de la UE que els líders catalans hagin estat condemnats a fins a tretze anys de presó –per “sedició” nogensmenys– per un Estat que té el seu Consell General del Poder Judicial caducat de fa quatre anys i que no ha mogut un dit per fer investigar el #Catalangate, el cas més greu d’abús del programa Pegasus registrat fins avui? Per altra banda, hi ha qui creu que acabar amb la vigència penal de la vuitcentista sedició forma part de les reformes judicials que les autoritats de la UE exigien que introduís Sánchez per continuar fent els ulls grossos sobre el seu objectiu últim i ara confessat: l’extradició i empresonament de Puigdemont, obsessió roent que comparteix amb tot l’unionisme espanyol des dels franquistes de VOX fins als anomenats socialistes. Perquè, no ens enganyem, eliminar la sedició del codi penal –un pas al qual la dreta espanyola s’oposa amb fúria– no interfereix en res l’extradició i condemna de Puigdemont. De fet, en declaracions recents, tant Sánchez com la vicepresidenta Calviño han confessat obertament que fer-ho fins i tot facilitaria aquella extradició! No debades, observadors crítics han apuntat a una operació ad hoc i feta a mida, que tornaria a evidenciar la preocupant manca de separació de poders existent a l’Espanya actual.
Però d’altres observadors i grups polítics han afirmat que l’eliminació de la sedició del codi penal, lluny de ser un pas modernitzador i democràtic, simplement vol dir que es podrien convertir en punibles altres “delictes” comesos pels polítics i activistes catalans a través de la seva readscripció a altres articles de la llei penal o – i això ja és pitjor– a través de la creació de nous articles que s’han esmentat i que s’agruparien sota un concepte de “desordres públics agreujats”. El secretari general de Junts per Catalunya –ara a l’oposició– veu l’eventualitat com una manera de forçar una nova i equiparable base jurídica que permeti l’empresonament de Puigdemont. Desconfia de qualsevol mesura que faci el govern espanyol en una època en què qualsevol forma de clemència mostrada envers Catalunya seria penalitzada per una opinió pública espanyola molt radicalitzada contra els catalans (fins i tot l’actor Antonio Banderas acaba de burlar-se públicament dels votants catalans ferits durant els atacs policials del dia del referèndum de 2017). Però potser el factor més impactant en aquest sentit és la notícia del diari El Mundo segons la qual en una reunió recent amb líders de la branca espanyola del seu partit -el PPE- Roberta Metsola, presidenta del Parlament Europeu, hauria mostrat la seva conformitat a permetre l’extradició de Puigdemont, cosa que ha provocat la resposta immediata de Puigdemont.
D’altres conseqüències col·laterals
No cal dir que la introducció de la idea de “desordres públics agreujats”, sigui el que signifiqui, no és l’única novetat que presenta l’actual operació. Tampoc es pot veure la reforma del codi penal previst abstraient l’enduriment general de la llei que afecta tants països “democràtics” arreu del món, especialment a Europa. En declaracions públiques, els líders de Podem han hagut de focalitzar en els beneficis evidents de despenalitzar la sedició –només els nega la dreta i extrema dreta espanyoles–, però semblen no oposar massa resistència als altres canvis que pretén introduir Sánchez. Tampoc esmenten el fet que el govern del qual formen part no hagi fet cap moviment per eliminar la “llei mordassa” introduïda per l’antic govern conservador i que abans havien criticat tant. Vist de prop, el conjunt de l’operació de supressió de la sedició, lluny de mostrar indicis de voler afluixar el codi penal, sembla clarament dissenyat per endurir-lo. És més aviat allò que un digital de notícies descriu com “un vestit a mida destinat a convertir els fets del 2017 en delictes penals” amb l’objectiu evident d’enganyar la UE perquè lliuri Puigdemont a Espanya, pas que no havien aconseguit amb tots els trucs anteriors. Perquè uns i altres no descansaran fins a veure’l a la presó pel benefici electoral que sens dubte els suposaria. És el que se’n deriva de les declaracions de Sánchez, Calviño i la mateixa Metsola.
Potser que ens demanéssim, doncs, quines són les llacunes ocultes en aquest “vestit fet a mida”? Certament, el text proposat inclou una sèrie de modificacions addicionals que amplien l’abast de la repressió contra diferents modalitats de protesta i manifestació perfectament admeses en països veïns. Advocats, sindicats i organitzacions antirepressives de Catalunya i l’Estat Espanyol s’han centrat a valorar el risc que alguns punts de la reforma puguin facilitar interpretacions no garantistes de la llei. Es tem per una indefinició de l’articulat que permeti el que una advocadessa ha definit com “el joc preferit del Tribunal Suprem” per condemnar activistes que no han fet més que exercir el seu dret a la protesta pacífica. Entre els conceptes més controvertits esmentats hi ha la “intimidació” i es parla de penes de fins a tres anys de presó per als qui siguin acusats d’atemptar “contra la pau pública” –sigui quina sigui aquesta– o que realitzin actes d’obstaculització de les vies públiques o que “envaeixin” instal·lacions o edificis. Qui definirà exactament el què vol dir tot això? Si són els jutges del Tribunal Suprem, els que fins ara han jutjat els activistes catalans, aquí no canviarà res de res, ni s’haurà produït cap mena de procés de “desjudicialització” ni suavització de penes, com exigeixen els partits independentistes. Com diu l’advocat Benet Salelles, les noves definicions “obren un ventall molt ampli a l’arbitrarietat i a incriminar conductes del dret a la protesta”. Igualment, les entitats antirepressives Alerta Solidària i Irídia avisen del perill que significa sotmetre tot a criteris de la totpoderosa “seguretat”, com va sent tendència jurídica arreu de la cada cop més dretana Europa, tot facilitant l’arbitrarietat judicial i un control encara més autoritari de la societat. El Secretariat Permanent del sindicat CGT de Catalunya també dubta de la interpretació reaccionària que en farà la judicatura espanyola i es qüestiona “quants fiscals i jutges conservadors faran servir el concepte d’“intimidació” en qualsevol acció col·lectiva?” També s’apunta que a partir d’ara, la participació de càrrecs públics en el que titllen de “desordres públics” podrà comportar la seva inhabilitació en considerar-se “delicte agreujat”, curiosa expressió que treu el cap. Promet ser una nova excusa que tindrà el règim constitucional, en paral·lel a les ja existents, per eliminar oponents polítics com ha fet ja en el cas de dotzenes de polítics catalans, entre ells, els tres darrers presidents del país Mas, Puigdemont i Torra.
Ens trobem, doncs, davant d’una reforma amb un redactat genèric on té cabuda el càstig penal contra qualsevol mobilització i que dependrà altra vegada de la interpretació d’uns jutges ja coneguts. Tot indica que facilitarà encara més la repressió contra accions democràtiques com el Referèndum sobre la independència de l’1 d’octubre i les mobilitzacions pacífiques com les que ha protagonitzat l’independentisme en els darrers anys. Així que no serà només l’empresonament de Puigdemont l’única “novetat” jurídica amb què ens vol sorprendre el govern espanyol, sinó amb el que sense cap mena de dubte serà una agudització penal generalitzada. Això sí, tot cuinat sota l’aparença d’una melosa supressió de la sedició com a delicte penal. Picarà Europa en l’ham? Segurament molt a gust.
