Dilluns, 8 de març de 2021, Dia Internacional de la Dona, el Parlament Europeu pren una de les decisions més trascendents dels últims anys quant al seu paper de far dels drets humans al món. Vota sobre el suplicatori per llevar la immunitat parlamentària al President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí.
No hi podrà haver manifestacions contra aquest previsible i descomunal atropellament europeu de drets fonamentals ni al Passeig de Gràcia barceloní ni a la Plaça Luxemburg de Brussel·les –perquè ja hi ha convocades les del Dia de la Dona.
Les casualitats no existeixen. L’ex-vicepresident de l’Eurocambra, l’occità Gérard Onesta, s’estranya que es voti fora del prime time, que seria entre dimarts i dijous. El polític verd identifica dos fronts: el pro-Madrid i el pro-Democràcia. Especula que potser els grans grups polítics aliats dels espanyols hauran volgut minimitzar-ne la repercussió en premsa. Jo hi afegiria que busquen que no puguem contraprogramar els actes en reivindicació dels drets de la meitat de la població mundial.
Molts europeus demòcrates, sobretot els catalans, estem esglaiats davant la “madrilenyització” -en el pitjor sentit de la paraula- del funcionament de les institucions europees. Fa molta vergonya que el Parlament Europeu hagi caigut en els més típics i grollers tics de la capital hispànica: Irregularitats greus en el procediment, filtracions a tot i ple, ignorància palmària de sentències europees, politització, colonització institucional i pressions espanyoles i encimbellament de l’extrema dreta, entre d’altres. Se suposava que l’ingrés del Regne d’Espanya a la Unió Europea el 1986 contribuïria a democratitzar-lo. Tanmateix, està passant ben bé al contrari!
S’han cobert de glòria. El jutges del Tribunal de Justícia de la UE a Luxemburg en rebran notícies. I els pares fundadors del projecte europeu deuen estar recargolant-se a llurs tombes.
Però les patums polítiques actuals callaran i serviran a Espanya el plat de (fugaç) revenja que tant vilment desitja. Les diplomàcies europees faran la vista grossa per preservar les relacions bilaterals amb un dels grans països de la Unió Europea. Ajudar Madrid té recompensa. Defensar els valors europeus que encarnen els tres eurodiputats perseguits, en canvi, té costos a curt i mig termini.
Aquest procediment de suplicatori no hauria d’haver arribat mai tan lluny. I sobretot, no així. Com a europeista de tota la vida, aquest episodi em provoca una sensació nova: tinc un nus a l’estómac. Em sento molt profundament agredida, i estafada. Com a catalana, n’estic fins al capdamunt de tants anys ja de repressió espanyola impune, i amb complicitat europea, per acabar-ho d’adobar.
La decepció arriba a l’Europa Central i de l’Est. Des de l’altra banda del Teló d’Acer s’idealitzà durant dècades la Unió Europea com a gran fita i model de la democràcia occidental. Es pensaven que la integració europea els garantiria la llibertat per sempre, i que mai més ningú no seria perseguit per les seves conviccions ni nacionalitat.
Del 2017 ençà, els nous Estats Membres han observat la passivitat comunitària davant un Estat que envia la policia militar a estomacar votants, engarjola polítics democràtes i pacífics i reprimeix el poble català tot fent burla dels mecanismes europeus d’Estat de Dret i de les obligacions legals segons els Tractats fundacionals. Amb el suplicatori contra el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, la UE baixa un esglaó més en qualitat democràtica i viola activament, en primera persona, els drets fonamentals d’aquests representants electes i de llurs votants.
Tot aquest assumpte té un regust de cant del cigne del poder d’Espanya a Europa. La desprestigiada diplomàcia del regne encara arrossega suports d’altres Estats, cada cop de més mala gana. Com a màxim, obtindrà una victòria pírrica: la mateixa Eurocambra està molt amoïnada davant la perspectiva de fer el ridícul amb una probable anul·lació del suplicatori per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Ningú no espera, d’altra banda, que Bèlgica arribi mai a extradir els polítics catalans. Et alors?
El que Madrid ja ha assolit, segur, és una derrota política. El conflicte polític amb Catalunya i les males maneres de l’Estat que la colonitza tornen al bell mig de l’agenda europea. L’Assemblea Nacional Catalana ha sabut aprofitar aquesta finestra d’oportunitat i ha bombardejat els eurodiputats i els mitjans de comunicació amb la campanya #DefendCataloniaSaveEU, tota una sèrie vídeos, piulades i correus electrònics d’on l’Estat espanyol en surt molt mal parat.
Celebrem doncs aquest suplicatori “a la madrilenya”, i el compromís dels tres patriotes catalans que han anat a buscar el cos a cos amb Goliat. Apliquen llur estratègia amb audàcia, valentia i determinació. Ensems fan un servei a la democràcia europea. Això acabarà bé.
Erika Casajoana
Brussel·les, març de 2021
